La teoria sueca de l’amor (documental)

publico.es/culturas/suecia-caida-libre-hacia-aburrimiento.html

diagonalperiodico.net/culturas/32207-erik-gandini-pasa-si-hemos-elegido-valores-equivocados.html

Article de Begoña Piña sobre el documental “La teoria sueca de l’amor”, publicat a Público, i entrevista de Joakim Fridlund al director, publicada a Diagonal. El documental, que planteja un qüestionament de les societats amb els “Estats de benestar” més desenvolupats, com la sueca, es pot veure aquí.

Suècia, en caiguda lliure cap a un “avorriment absolutament inimaginable”

Un de cada dos suecs viu sol. Un de cada quatre suecs mor sol… i ningú reclama el seu cos. La persecució de l’ideal d’independència, que es va iniciar amb un manifest polític el 1972 (“La família del futur: una política socialista per a la família), s’ha aconseguit.

Els resultats, no obstant això, no són els esperats. El cineasta italo-suec Erik Gandini repassa aquest viatge cap a “la soledat” d’un dels paísos més rics del planeta a la seva pel·lícula “La teoria sueca de l’amor” (El Documental del Mes). Reconeguda en diversos festivals internacionals, en ella es mostra el veritable secret de la felicitat.

Imatges en blanc i negre d’un país que havia aconseguit ja als anys setanta el benestar econòmic desitjat són el començament d’aquesta pel·lícula, una autocrítica de la societat del benestar, on Gandini es permet un sentit de l’humor molt especial, una mica de cinisme i una narrativa no del tot convencional. Tot això per concloure el que sempre hem escoltat, que els diners no fan la felicitat. “No és veritat que la felicitat signifiqui una vida lliure de problemes. Una vida feliç implica haver de superar els problemes (…) Fer front als reptes, ho intentes i t’esforces. I aleshores arribes al moment de felicitat quan veus que has pogut controlar els reptes del destí. I és justament això: la felicitat d’haver superat les dificultats (…) el que es perd quan creixen les comoditats”, sentència cap al final del film del respectadíssim sociòleg polac Zygmunt Bauman.

Esperma per correu

“La teoria sueca de l’amor” presenta aquell ambiciós manifest elaborat pel govern d’Olof Palme i en el qual s’apostava per desenganxar-se de les estructures familiars antiquades i buscar la independència, “el valor més suec de tots”. “Havia arribat el moment d’alliberar la dona de l’home, alliberar la gent gran dels seus fills, alliberar els adolescents dels seus pares elaborant un manifest “La família del futur”, diu el narrador de la pel·lícula. La idea era que cap adult depengués econòmicament de cap familiar. “El principi és molt simple: cada individu s’ha de sentir com un ens autònom i no com un apèndix del seu cuidador. I per aconseguir-ho cal crear les condicions econòmiques i socials. I a partir d’ara només les relacions autèntiques ens mantindran units”.

Com podríem saber si una parella està unida voluntàriament si la dona depèn del seu marit? La persecució d’aquesta independència semblava absolutament lògica, no obstant això, els suecs, en el seu afany de conquerir-la, no van posar fre al arribar a la meta. Una de les primeres conseqüències de la seva victòria va ser el creixent número de dones que anaven als bancs d’esperma per tenir fills sense necessitat de mantenir relació. El banc d’esperma més gran del món, una empresa danesa, envia per correu el líquid seminal per a la seva aplicació a casa. Les dones sueques són les seves millors clientes. L’activitat d’aquesta companyia segueix creient i l’amo de la firma avui es pregunta: “On estarà l’home en el futur?”.

“La soledat està a l’alça”

“En el món occidental pots ocupar-te de tu mateix com si fossis el projecte més important del món”, continua el narrador de “La teoria sueca de l’amor”, que segueix aquest viatge atenent totes les persones que moren soles. Una agència estatal s’ocupa de buscar els familiars dels difunts que ningú reclama. “Es passaria el dia sol davant l’ordinador, ordenant transferències entre els seus propis comptes. em pregunto com és que som tan infeliços si nadem en l’abundància. No tens ningú que t’abraci mentre plores, només un formulari que omplir”, diu una de les treballadores d’aquest organisme, que encerta quan afirma: “La soledat està a l’alça. L’ànsia d’independència ens ha enlluernat”.
A l’altra banda es troben els refugiats que són acollits a Suècia i que després de només uns dies al país es pregunten desconcertats: “On són els suecs? No hi ha manera de conèixer-los”. Nhela, una dona d’orígen siri, ensenya als recent arribats com han de comportar-se a la seva nova casa. “Als suecs els agraden les respostes curtes”, els explica, o “poden estar casats, viure en parella sense estar-ho o estar junts, però vivint separats”, o “és fonamental la puntualitat”… Aquestes dones i homes tarden una mitjana de set anys en trobar feina i el mateix temps en integrar-se a la societat.

“El buit de la vida”

“La teoria sueca de l’amor” mostra l’existència de grups que han anat a viure als boscos en comunitat buscant la felicitat que no tenien, però també mostra les batudes de voluntaris que busquen persones desaparegudes tots els caps de setmana i els elevats índex de suïcidis que es registren.

La nova vida del doctor Erichssen, un cirurgià suec avui en un hospital de campanya a Etiopia –“aquí he trobat un sentit a la vida”–, i les paraules del cèlebre sociòleg polac Zygmunt Bauman destapen, finalment, la clau de la veritable felicitat. “Els suecs han perdut les habilitats de la socialització. Al final de la independència no hi ha la felicitat, hi ha el buit de la vida, la insignificància de la vida i un avorriment absolutament inimaginable”.

Erik Gandini: “Què passa si hem escollit els valors equivocats?”

És possible que la població més autònoma i independent del món estigui insatisfeta? L’any passat es va estrenar el documental “La teoria sueca de l’amor”, un treball cinematogràfic que analitza la soledat que es viu al país de l’Estat del benestar i que es projecta avui a La Cineteca (Madrid) com a part de la programació d’El documental del mes. Parlem amb el seu director, Erik Gandini.

  • Recordo quan vaig veure per primera vegada “Surplus, terrorisme de consum”. Mai havia vist una cosa així, era com una barreja entre el documental i el vídeo musical. “La teoria sueca de l’amor” és també una tremenda experiència sensorial. Quines són les teves influències?

Gràcies! Intento fer pel·lícules que parlen al cor i no només al cervell. Això implica posar molt treball en l’estètica. Tinc la fortuna de treballar amb alguns grans professionals del cine. Fotògrafs, compositors i el meu vell company Johan Söderberg, editor amb un talent únic per crear més que material cinematogràfic de sala d’edició.

  • Què esperes que aconsegueixi el documental?

Espero que la pel·lícula sigui percebuda com una experiència del tipus “què passa si?”. Què passa si hem escollit els valors equivocats? Què passa si anem en la direcció equivocada en el nostre ràpid moviment cap a la modernitat? Per a mi no és una pel·lícula sobre Suècia o un país en concret, sinó sobre UNA IDEA, una idea molt exitosa avui en dia a tot el món occidental. La idea que un ha de posar-se al centre i trobar la felicitat en un mateix, el projecte més important de la vida. Alliberant-nos d’altres persones i dedicant la nostra vida a intentar ser independents.

  • Suècia va prendre una decisió conscient d’optar per la independència econòmica individual a finals dels anys 70, creu vostè que hi ha altres factors que també podrien contribuir a l’individualisme suec?

En aquella època, els que estaven al darrere del projecte socialdemòcrata de l’Estat de Benestar no tenien realment males intencions. Certament, no va ser la intenció crear una societat d’individus solitaris i egoistes que es desprenen els uns dels altres i s’obsessionen amb l’autosuficiència. No poden saber que una onada de cultura neoliberal arribaria als anys 80 a través de l’egoisme econòmic, la cultura de consum i la falta d’ideologies col·lectives, i que es convertiria en projecte existencial que ara està dominant el món. Una actitud narcisita de la qual estem veient exemples de por, des de Berlusconi fins a Trump passant per tota la cultura de la celebritat, que ens vol veure obsessionats amb les persones que estan obsessionades amb elles mateixes.

  • És l’augment de la interdependència l’única manera de reduir l’individualisme?

Crec que la idea de la interdependència és un bon començament, ja que és una idea molt oberta que tots i cadascú pot traduir en quelcom significatiu a les seves pròpies vides. No voldia donar exemples més precisos o models crus a la meva pel·lícula, per proposar un mode de vida específic.

A Itàlia i Polònia hi ha hagut intents de l’esgésia d’utilitzar la pel·lícula com un exemple del que succeeix quan els països es tornen massa moderns i secularitzats. Com si la solució estigués en retrocedir en el temps cap a valors més tradicionals i cap a un sistema més religiós. Sóc un ateu i no crec en tornar enrere en el temps. Crec més en discutir com afrontar i abraçar el futur. El futur està més definit pel moviment de persones a través de les fronteres, per la migració i la coexistència, i veig una tremenda possibilitat d’aprendre uns dels altres si abracem el diàleg, la humiltat i la curiositat enlloc de la por, el darwinisme social i la xenofòbia.

  • A la seva pel·lícula vostè parla d’una pèrdua d’interdependència fora dels espais de treball. Té alguna idea de si l’entorn laboral diari, que pot estar més basat en la cooperació o en la competència entre els treballadors, pot tenir un impacte?

Sens dubte. També crec que, gràcies a la tecnologia moderna i a l’automatització, podríem treballar tots molt menys i distribuir la riquesa d’una manera molt més igualitària al que hem fet fins ara. Això podria introduir una nova idea de treball, no necessàriament basada en la producció o l’administració sense sentit o burocràcia. Una nova idea que s’obre a altres formes de col·laboració i interacció, fent activitats més significatives en conjunt.

  • Quins creu que haurien de ser els principals objectius d’una societat?

Bauman diu que la societat perfecta no existeix -consideri que té 90 anys i ha estat estudiant diferents societats durant tota la seva vida a través de la història i a través de tot el planeta-. Ell em va dir que la seva definició d’una societat perfecta és “una societat que es considera no ser suficientment bona. Una societat que és autocrítica. Que se sent qüestionable. Que mira al voltant i troba molts defectes que demanen atenció i està llesta per emprendre aquest dificil treball de millorar”.

Per mi aquesta és la idea d’una societat flexible, oberta al diàleg i a la reevaluació constants, i que no imposa les seves idees a la seva ciutadania.

  • Si tinguessis una vareta màgica per canviar les polítiques dels països, què canviaries a Suècia per reduir el seu individualisme i fer-la més feliç?

Començaria un diàleg obert amb inmigrants i refugiats presents al país –Suècia té el major número de refugiats per càpita a Europa– i els preguntaria com veuen el nostre mode de vida. Estic segur que ens poden ajudar molt, en contraposició de l’escena de classes de suec per a refugiats a la meva pel·lícula, on se’ls demana adaptar-se al nostre mode de vida, per aprendre de nosaltres.

  • Has dit en una altra entrevista que penses constantment en com treure el millor de la societat italiana i de la societat sueca i combinar-les. Alguna idea del que faries si tinguéssis aquesta vareta màgica?

Ho estic intentant tots els dies. Menjar junts és un bon començament. I criar les meves filles i no cagar-la és un altre.

  • Creu que existeix alguna relació entre els valors individualistes i l’augment dels partits d’extrema dreta a Suècia i a tota Europa?

Sí. Hem perdut la capacitat de socialitzar, d’exposar-nos a la fricció de viure amb persones que no són com nosaltres. Busqui, per exemple, l’èxit de les “gated communities” (urbanitzacions tancades amb seguretat privada). L’individualisme ens ha ensenyat que viure amb nosaltres mateixos és la clau d’una vida còmode. En realitat és el camí cap a l’avorriment. La capacitat i el viure amb estranys avui en dia és una de les qüestions clau d’Europa i implica curiositat, humiltat i conversació mútua.

  • Quina és la reacció dels suecs al veure la pel·lícula?

La pel·lícula ha aixecat una discussió gran als mitjans suecs durant mesos. Moltes persones es van sentir provocades, em van acusar de qüestionar els valors fonamentals de la societat sueca. Del que fa gran aquest país. No es van reconèixer en el retrat que faig de Suècia o de la Suècia on els agradaria creure que viuen. Altres ho van reconèixer completament i es van inspirar per discutir aquests temes. Haig d’admetre que aquells que es van reconèixer més a si mateixos a la pel·lícula són persones que tenen arrels a altres països o que han viatjat. Però els fets que cito, com que Suècia sigui el país amb la major quantitat d’habitatges unifamiliars del món (47%) o el fet que una de cada quatre persones sueques està sola en el moment de la mort són completament veritat. I aquests simples fets eren raons suficients per fer una pel·lícula sobre aquest tema.

admin

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *