El plaer de la revolució

Fragments en català de “The Joy of Revolution“, llibre de Ken Knabb publicat el 1977. Es pot descarregar en castellà aquí.

Utopia o fallida

Mai s’ha donat en la història un contrast tan exagerat entre el que podria ser i el que es dóna realment.

N’hi ha prou amb examinar avui tots els problemes del món –la majoria dels quals són ben coneguts i meditar sobre ells no té normalment altre efecte que fer-nos menys sensibles a la seva realitat–. Però encara que siguem “prou estoics per suportar les desgràcies dels demés”, a la llarga l’actual deteriorament social ens afecta a tots. Aquells que encara no pateixen la repressió física directa han de suportar les repressions mentals imposades per un món cada vegada més mediocre, estressant, ignorant i lleig. Aquells que escapen de la pobresa econòmica no poden escapar de l’empobriment general de la vida.

Ni tan sols a aquest nivell mesquí pot ja continuar la vida. La destrucció del planeta pel desenvolupament mundial del capitalisme ens ha portat a un punt on la humanitat pot extingir-se en poques dècades.

I, no obstant, aquest mateix desenvolupament ha fet possible abolir el sistema de jerarquia i explotació basat prèviament en l’escassetat material i inaugurar una forma nova i genuïnament alliberada de societat.

Saltant d’un desastre a un altre en el seu camí cap a la demència col·lectiva i l’apocalipsi ecològic, aquest sistema ha desenvolupat un impuls que està fora de control, inclús per als seus suposats amos. Quant més ens aproximem a un món on no som capaços d’abandonar els nostres guetos fortificats sense vigilants armats, ni sortir al carrer sense aplicar-nos protecció solar per no agafar un càncer de pell, és més difícil prendre seriosament aquells qui ens aconsellen pidolar unes quantes reformes.

El que cal, crec, és una revolució democràtica-participativa mundial que aboliria tant el capitalisme com l’Estat. Admeto que és molt demanar, però em temo que no n’hi haurà prou amb qualsevol altra solució de menor abast per arribar a l’arrel dels nostres problemes. Pot semblar absurd parlar de revolució, però totes les alternatives assumeixen la continuació de l’actual sistema, que és encara més absurd.

“Comunisme” estalinista i “socialisme” reformista són simples variants del capitalisme

Abans d’entrar en el que aquesta revolució ha de suposar i respondre algunes objeccions típiques, cal subratllar que no té res a veure amb els estereotips repugnants que evoca normalment la paraula (terrorisme, venjança, cops d’Estat, líders manipuladors que prediquen l’autosacrifici, militants zombis entonant eslògans políticament correctes). Particularment no s’hauria de confondre amb els dos fracassos principals del canvi social modern, el “comunisme” estalinista i el “socialisme” reformista.

Després de dues dècades al poder, primer a Rússia i després en molts altres llocs, ha arribat a ser obvi que l’estalinisme és l’oposat total d’una societat alliberada. L’origen d’aquest fenomen grotesc és menys obvi. Trotskistes i altres han intentat distingir l’estalinisme de l’antic bolxevisme de Lenin i Trotsky. És veritat que existeixen diferències, però són més de grau que de tipus. “L’Estat i la revolució” de Lenin, per exemple, presenta una crítica més coherent a l’Estat que la que pot trobar-se a la majoria dels escrits anarquistes; el problema és que els aspectes radicals del pensament de Lenin van acabar disfressant la posterior pràctica autoritària bolxevic. Situant-se al costat de les masses que afirmava representar, i amb una jerarquia interna corresponent entre els militants del partit i els seus líders, el partit bolxevic ja s’encaminava cap a la creació de les condicions per al desenvolupament de l’estalinisme quan Lenin i Trotsky tenien encara fermament el control1.

Però hem de tenir clar què va fallar si volem fer-ho millor. Si socialisme significa plena participació de la gent en les decisions socials que afecten les seves pròpies vides, no ha existit ni en els règims estalinistes de l’Est ni en els Estats del benestar de l’Oest. El recent col·lapse de l’estalinisme no és ni una vindicació del capitalisme ni una prova del fracàs del “comunisme marxista”. Qualsevol que s’hagi molestat en llegir Marx (la major part dels seus eloqüents crítics òbviament no) sap que el leninisme representa una severa distorsió del pensament marxista i que l’estalinisme és la seva paròdia total. Tampoc la propietat estatal té res a veure amb el comunisme en el seu autèntic sentit de la propietat comuna, comunal; és simplement un tipus diferent de capitalisme en el qual la propietat de la burocràcia de l’Estat substitueix (o es combina amb) la propietat privada corporativa.

Des de fa molt temps l’espectacle de l’oposició entre aquestes dues varietats de capitalisme amaga el seu reforçament mutu. Els conflictes seriosos es limiten entre elles a batalles per la delegació en el Tercer Món (Vietnam, Angola, Afganistan, etc.). Cap de les parts porta a terme un intent real de colpejar l’enemic al seu mateix cor (el Partit Comunista Francès va sabotejar la revolta de maig del 68; els poders occidentals, que han intervingut massivament en llocs on no li havien demanat, va rebutjar enviar ni tan sols les poques armes antitancs que necessitaven desesperadament els insurgents hongaresos de 1956). Guy Debord va senyalar el 1967 que el capitalisme d’Estat estalinista s’havia revelat ja simplement com un “parent pobre” del clàssic capitalisme occidental i que la seva caiguda estava començant a privar els dominadors de l’Oest de la pseudo-oposició que els reforçava aparentant representar l’única alternativa al seu sistema. “La burgesia està en el trànsit de perdre l’adversari que objectivament li donava suport aportant una unificació il·lusòria de tota l’oposició a l’ordre existent” (“La sociedad del espectáculo”, §110–111).

Malgrat els líders de l’Oest van fingir donar la benvinguda al recent col·lapse estalinista com una victòria natural del seu propi sistema, cap d’ells ho havia vist venir i no tenen òbviament ni idea de què fer amb els problemes que això planteja excepte treure partit de la situació abans que s’enfonsi. Les corporacions multinacionals monopolístiques que proclamen el “comerç lliure” com una panacea són molt conscients que el capitalisme de lliure mercat hauria rebentat fa temps per les seves pròpies contradiccions, si no hagués estat salvat mitjançant unes quantes reformes pseudo-socialistes estil New Deal.

Com han mostrat els situacionistes, la burocratització dels moviments radicals, que va degradar la gent al nivell de simples seguidors constantment “traïts” pels seus líders, està lligada a l’espectacularització creixent de la societat capitalista moderna, que ha reduït les persones a la condició de simples espectadors d’un món sobre el qual no tenen control –un desenvolupament que ha arribat a ser cada vegada més notori, encara que normalment no s’entén de manera suficient.

Preses en conjunt, totes aquestes consideracions apunten a la conclusió que només pot crear-se una societat alliberada mitjançant la participació activa de la gent com un tot, no mitjançant organitzacions jeràrquiques que actuen suposadament en benefici seu. No es tracta d’escollir els líders més honestos o “responsables”, sinó d’evitar concedir un poder independent a qualsevol líder sigui qui sigui. Individus o grups poden iniciar accions radicals, però una porció substancial i ràpidament estesa de la població ha de prendre part si un moviment pretén conduir a una societat nova i no ser simplement un cop d’Estat que instal·li nous dominadors.

Nota:

1 Veure Maurice Brinton, “The Bolsheviks and Workers’ Control: 1917-1921”; Volin, “La revolución desconocida”; Ida Mett; “The Kronstadt Uprising”; Paul Avrich, “Kronstadt 1921”; Peter Arshinov, “History of the Makhnovist Movement” i Guy Debord, “La sociedad del espectáculo” (§98–113). Existeix també l’edició impresa de Castellote Editores (Madrid, 1978).

(…)

Algunes objeccions comunes

Es diu amb freqüència que una societat sense Estat funcionaria si tots fóssim àngels, però degut a la perversitat de la naturalesa humana és necessària alguna jerarquia per mantenir la gent a ratlla. Més cert seria dir que si tots fóssim àngels el sistema actual podria funcionar tolerablement bé (els buròcrates actuarien honestament, els capitalistes s’abstindrien d’empreses socialment perjudicials encara que fossin profitoses). És precisament perquè les persones no són àngels pel que és necessari eliminar el sistema que permet a algunes d’elles ser diables molt eficients. Posa cent persones en una petita habitació amb un sol forat de ventilació i es barallaran unes amb les altres fins la mort per arribar-hi. Deixa-les sortir i pot ser que manifestin una naturalesa diferent. Com deia un graffiti de maig de 1968, “L’ésser humà no és ni el noble salvatge de Rousseau ni el pecador depravat de l’Església. És violent quan està oprimit, tendre quan és lliure”.

Altres sostenen que, siguin quines siguin les causes profundes, la gent està ara tan degradada que necessita ser curada psicològica o espiritualment abans que pugui concebre crear una societat alliberada. En els seus últims anys Wilhelm Reich sentia que una “plaga emocional” estava tan fermament incrustada a la població que portaria generacions de nens crescuts sanament abans que fos capaç de la transformació social llibertària; i que mentrestant un hauria d’evitar enfrontar-se frontalment al sistema ja que això remouria el niu de vespes de la reacció popular ignorant.

És cert que les tendències populars irracionals exigeixen algunes vegades discreció. Però encara que puguin ser poderoses, no són forces irresistibles. Contenen les seves pròpies contradiccions. Cenyir-se a alguna autoritat absoluta no és necessàriament un senyal de fe en l’autoritat; pot ser un intent desesperat de superar els dubtes creixents (la tensió convulsiva d’una afecció que rellisca). Aquells que s’uneixen a bandes i a grups reaccionaris, o cauen en cultes religiosos o histèria patriòtica, estan buscant també un sentit d’alliberació, connexió, propòsit, participació, poder sobre la seva vida. Com Reich mateix va mostrar, el feixisme dóna una expressió particularment dramàtica i vigorosa a aquelles aspiracions bàsiques, cosa que succeeix perquè amb freqüència té un encant més profund que les vacil·lacions, compromisos i hipocresies del progressisme i l’esquerranisme.

A la llarga, l’única manera de derrotar la reacció es presentar expressions més franques d’aquestes aspiracions, i oportunitats més autèntiques de complir-les. Quan els assumptes bàsics són forçats a sortir al domini públic, les irracionalitats que florien sota la tapa de la repressió psicològica tendeixen a disminuir, com els bacils de la malaltia exposats a la llum del sol i l’aire fresc. En qualsevol cas, inclús si no ens imposem, existeix alguna satisfacció en lluitar pel que realment creiem, major que en caure en una posició de vacil·lació i hipocresia.

Existeixen límits a la mesura que un pot alliberar-se (o criar nens alliberats) dins d’una societat malalta. Però encara que Reich encertava al senyalar que la gent psicològicament reprimida era menys capaç d’imaginar l’alliberació social, va fallar al comprendre en quina mesura el procés de revolta social pot ser psicològicament alliberador (psiquiatres francesos van dir que van registrar una caiguda significativa en el nombre dels seus clients entre les seqüeles de maig de 1968!).

La noció de democràcia total eleva l’espectre de la “tirania de la majoria”. Hem de reconèixer que les majories poden ser ignorants i fanàtiques, sens dubte. Però l’única solució real és enfrontar-se a aquesta ignorància i aquest fanatisme i intentar superar-los. Mantenir les masses en l’obscuritat (confiant en jutges progressistes per protegir les llibertats civils o en legisladors progressistes per adoptar discretament algunes reformes progressives) només condueix a la reacció popular quan les qüestions sensibles comencen a ser públiques.

No obstant, examinats més en detall, la major part dels exemples d’opressió d’una minoria per una majoria no es deuen al domini de la majoria, sinó al domini encobert d’una minoria en el qual l’elit dominant juga amb qualsevol antagonisme racial o cultural que pugui donar-se per dirigir les frustracions de les masses explotades unes contra les altres. Quan les persones tenen poder real sobre la seva pròpia vida tenen coses més interessants a fer que perseguir minories.

Així s’evoquen tants abusos o desastres que podrien donar-se en una societat no jeràrquica que seria impossible respondre a tots ells. La gent que resignadament accepta un sistema que condemna cada any a la mort en guerres i fams milions dels seus proïsmes, i milions més a la presó i a la tortura, s’escandalitza davant la idea que en una societat autogestionària podrien donar-se alguns abusos, alguna violència, coerció o injustícia, o inclús simplement algunes inconveniències temporals. Obliden que no és necessari que un nou sistema social resolgui tots els nostres problemes; sinó simplement que els tracti millor del que ho fa el sistema actual –cosa que no és demanar massa.

Si la història seguís les opinions complaents dels comentadors oficials, mai hi hauria hagut revolucions. En qualsevol situació donada hi ha sempre suficients ideòlegs disposats a afirmar que no és possible cap canvi radical. Si l’economia funciona bé, afirmaran que la revolució depèn de les crisis econòmiques; si hi ha crisi econòmica, altres declararan amb la mateixa confiança que la revolució és impossible perquè la gent està massa ocupada fent malabarismes per viure. Els primers, sorpresos per la revolta de maig de 1968, van intentar descobrir retrospectivament la crisi invisible que segons insisteix la seva ideologia ha d’haver estat allà. Els últims sostenen que la perspectiva situacionista ha estat refutada per les pitjors condicions econòmiques des d’aquell temps.

En realitat, els situacionistes van senyalar simplement que l’assoliment creixent de l’abundància capitalista havia demostrat que la supervivència garantida no era un substitut per a la vida real. Els ascensos i descensos periòdics de l’economia no qüestionen de cap manera aquesta conclusió. El fet que uns pocs al cim de la societat hagin aconseguit reunir recentment de manera gradual una part encara major de la riquesa social, tirant al carrer un nombre cada vegada major de persones i terroritzant la resta de la població amb la possibilitat de caure en la mateixa sort, fa menys evident la viabilitat d’una societat de la post-escassetat; però els prerequisits materials estan ja presents.

Les crisis econòmiques que evidenciaven que necessitàvem “reduir les nostres expectatives” van ser realment causades per la sobre-producció i la falta de treball. L’absurd més profund de l’actual sistema és que l’atur es veu com un problema, amb les tecnologies potencialment alliberadores del treball dirigides cap a la creació de nous treballs que substitueixin els vells que s’han tornat innecessaris. El problema no és que molta gent no tingui treball, sinó que molta gent encara en té. Hem d’ampliar les nostres expectatives, no reduir-les1.

Nota:

1No ens interessa escoltar parlar dels problemes econòmics dels explotadors. Si l’economia capitalista no és capaç de satisfer les demandes dels treballadors, això simplement és una raó més per lluitar per la nova societat, en la que tinguem el poder de prendre les postres pròpies decisions sobre tota l’economia i tota la vida social” (treballadors de les línies aèries portugueses, 27 d’octubre de 1974).

(…)

L’absurd de la major part del treball actual

Fa 50 anys Paul Goodman va estimar que menys del 10% del treball que es feia aleshores satisfaria les nostres necessitats bàsiques. Sigui quina sigui la mesura exacta (seria inclús més baixa ara, encara que caldria, per descomptat, que es precisés el que considerem necessitats bàsiques o raonables), està clar que la major part del treball actual és absurd i innecessari.

Amb l’abolició del sistema mercantil, centenars de milions de persones ocupades ara en produir mercaderies supèrflues, o en anunciar-les, empaquetar-les, transportar-les, vendre-les, protegir-les o treure’n profit (venedors, funcionaris, caps, directors, banquers, agents de la borsa, propietaris, líders sindicalistes, polítics, policies, advocats, jutges, carcellers, guàrdies, soldats, economistes, dissenyadors publicitaris, fabricants d’armes, inspectors de duana, recaptadors d’impostos, agents de seguretat, consellers d’inversió, juntament amb els seus nombrosos subordinats) estaran disponibles per compartir les relativament poques tasques realment necessàries.

Afegint-se milions d’ancians als que els agradaria comprometre’s en activitats útils però que estan relegats ara a un retir passiu, avorrit. I els adolescents i fins i tot els nens més joves, que acceptarien amb entusiasme el repte de molts projectes educatius i útils si no estiguessin confinats en col·legis inútils dissenyats per inculcar l’obediència ignorant.

Consideri’s aleshores el gran component de despesa inclús en treball innegablement necessari. Metges i infermeres, per exemple, perden una gran part del seu temps (a més d’omplir fulles d’assegurança, preparar factures per als malalts, etc.) esforçant-se en èxits limitats per dominar tota sort de problemes socialment induïts com lesions ocupacionals, accidents automobilístics, malalties psicològiques i dolors causades per l’estrès, la pol·lució, la mala alimentació o les condicions de vida insalubres, per no dir res de les guerres i les epidèmies que amb freqüència les acompanyen –problemes que desapareixeran en gran mesura en una societat alliberada, permetent que els proveïdors de la cura de la salut es concentrin en una medicina preventiva bàsica–.

Consideri’s aleshores la quantitat igualment gran de treball perdut intencionalment: treballs dissenyats només per mantenir la gent ocupada; supressió de mètodes per estalviar treball perquè poden privar algú d’ell; treballar tan lentament com es pugui; sabotejar la maquinària per pressionar els caps, o per simple ràbia o frustració. I no oblidem tots els absurds de la “llei de Parkinson” (el treball tendeix a expandir-se per omplir el temps disponible), el “principi de Peter” (la gent s’eleva fins el seu nivell d’incompetència) i tendències similars divertidament satiritzades per C. Northcote Parkinson i Laurence Peter.

Consideri’s també quant treball perdut s’eliminarà una vegada els productes estiguin fets per durar enlloc de dissenyar-se per trencar-se o passar-se de moda perquè la gent hagi de comprar altres de nous (després d’un breu període inicial d’alta producció per proveir a tots de béns durables d’alta qualitat, moltes indústries podrien reduir-se a nivells més modestos –només el suficient per mantenir aquells béns en bon estat, o millorar-los ocasionalment sempre que es desenvolupi algun avenç significatiu–).

Prenent en consideració tots aquests factors, és fàcil veure que en una societat sanament organitzada la quantitat de treball necessari podria reduir-se a un o dos dies per setmana.

(…)

admin

2 comments

  1. La estructura de estado es antinaturaleza humana, el poder desde la gerarquia del estado es sin duda hoy por hoy el modelo de organizacion menos conveniente para la sobrevivencia de nuestra especie , solo la autoorganizacion de las perso puede abolir los estados….

  2. La estructura de estado es antinaturaleza humana, el poder desde la gerarquia del estado es sin duda hoy por hoy el modelo de organizacion menos conveniente para la sobrevivencia de nuestra especie , solo la autoorganizacion de las personas puede abolir los estados….j

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *