Els mites de la II República

traficantes.net/actividad/«los-mitos-de-la-ii-republica»-por-chris-ealham

portaloaca.com/historia/ii-republica-y-guerra-civil/7627-los-mitos-de-la-ii-republica.html

Àudio i resum d’una ponència de Chris Ealham, historiador i hispanista britànic.

(6 de setembre de 1931, guàrdia republicana reprimint una vaga de lloguers)

 

Visió mítica de la II República

Segons Ealham, la II República no va ser més que una de les múltiples resolucions que l’oligarquia espanyola ha donat als conflictes de l’Estat contra el poble des de la seva creació. La II República posseeix un mite al voltant de la seva democràcia en favor de l’interès polític de certs sectors del liberalisme més “obert”. Sidney Tarrow, sociòleg estatunidenc, té treballs encaminats a analitzar la repressió de la “democràcia” liberal que el ponent ha recomanat. El context de la mitificada visió de la República se situa en la “Transició” a la “democràcia” (1975 – 1982/86), en historiadors liberal-progressistes sorgits sota i contra el franquisme en els seus últims anys (Manuel Tuñón de Lara, Julio Aróstegui, Ángel Viñas, Santos Juliá…) que veuen en la conflictivitat de l’època (atemptats d’ETA, intents colpistes militars…) una similitud amb la conflictivitat de la segona era republicana (insurreccions anarquistes, dreta colpista…), transmutant-la.

Sorgiment de la II República

La república i la monarquia no eren equivalents, si bé tenien semblances. Això ho demostra el fet dels diversos “trànsfugues” que van passar de formar part de governs monàrquics a engreixar les files de la burgesia republicana (el diverses vegades ministre Niceto Alcalá-Zamora, o Miguel Maura, fill del diverses vegades president del govern Antonio Maura). La monarquia havia entrat en una pronunciada fase de descrèdit des de 1909, accentuada per l’última i autoritària fase de la dictadura de Primo de Rivera, i bona part del poble veia en la república una sortida a aquesta inconvenient situació. Després d’unes eleccions manipulades guanyades per la monarquia utilitzant el caciquisme i la coerció, la república es proclama després de mobilitzacions populars en tot l’Estat que no haguessin estat possibles si l’exèrcit, com els anys 1909, 1917 o 1923, hagués sortit al carrer. José Sanjurjo, director de la Guardia Civil, es va negar a treure les tropes al carrer el 14 d’abril, malgrat les peticions d’una minoritària classe política (Bugallal, Juana de la Cierva…) que es va exiliar. La resta van sumar-se a l’oposició “legal” al nou règim, o bé, com hem vist, es va integrar directament en ell, arribant a ser Maura ministre del govern provisional, i Alcalá-Zamora president de la República entre 1931 i 1936.

El principal problema que té la República al néixer no és la dreta, sinó l’anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball. En ella un sector, els “trentistes” o “possibilistes” com Joan Peiró o Ángel Pestaña (més tard ambdós integrats en l’aparell republicà, el primer com a ministre de Treball i el segon com a diputat del Partit Sindicalista el 1936) apostaven per un suport a la República donat el seu tarannà aparentment “aperturista”, mentre els “faistes” impugnaven aprofitar-se dels mètodes de representació de la “democràcia” liberal i “drets socials” per enderrocar-la com un Estat burgès més que era.

Contra la CNT, abans que la violència, com sota Alfons XIII, es prefereix la reforma. El PSOE la veu bé, amb frase com “visquin els homes que ens porten la llei”. La República posseeix una aparença progressista però darrere posseeix interessos ocults que són analitzats a continuació.

Reformisme republicà

El seu principal auge, l’anomenada “Edat d’Or del liberalisme espanyol”, se situa en el seu primer bienni, entre abril (i especialment desembre, després de les eleccions constituents) de 1931 i novembre de 1933, quan la dreta del Partido Radical i CEDA guanya a les urnes. En ambdós governs, el provisional i el “social-azañista”, destaca la presència del sector més reformista i “radical” del liberalisme espanyol (Acción Republicana, el Partido Radical Socialista, Esquerra Republicana de Catalunya…) i la del socialdemòcrata Partido Socialista Obrero Español com a força principal d’ambdós, especialment del segon.

Reforma educativa

Es va plantejar i exhibir com una forma de treure-li el monopoli tradicional a l’Església catòlica i a la dreta, ajudant-se de l’anticlericalisme arrelat en bona part del poble fart de segles d’opressió catòlica, i traduït en l’esclat esporàdic de brots anticlericals, com la crema de convents de l’11 de maig de 1931. En realitat, la República volia crear nous vincles entre Estat republicà i poble mitjançant l’educació estatal (estatal, mai “pública”, fal·laç mentida arrelada de l’esquerra estatista) per millorar el control social i mental sobre la població. L’augment de l’índex d’alfabetització i les “missions pedagògiques” al món rural van ser exaltades com a mostres del més avançat progressisme i la immensa ajuda altruista de l’esquerra, quan realment els seus interessos eren més estatals que veritablement solidaris, iniciant una destrucció del món rural que culminaria el general Franco. Això explicaria la quantitat de diners invertida en aquesta reforma.

Llei de Reforma Agrària

D’aparença assistencial i d’ajuda als pobres pagesos sense terra, realment el seu objectiu era un projecte contra la crisi econòmica creant una peca clau per construir un capitalisme de consum substituint la subsistència de l’esgotat latifundi. En l’àmbit polític, creava “pagesos/es felices” que servien de suport social al nou Estat. En la pràctica, l’Instituto de Reforma Agraria no tenia recursos ni hi havia consens polític entre l’oligarquia per dur a terme aquesta reforma, tenint els grans propietaris una por medieval a perdre les seves terres. Així doncs, molts pagesos/es van emprendre les tradicionals ocupacions de terres i experiències col·lectivitzadores pel seu compte, en especial a la zona d’Extremadura, que amb freqüència eren reprimides a trets per la Guardia Civil, com sempre havia estat, al servei del poder burgès. Són destacables fets que van acabar amb rius de sang, amb els successos de Castilblanco (Badajoz) el 30 de desembre de 1931, on es va donar mort a quatre guàrdies civils després que aquests matessin un veí del poble (dada que la premsa del moment va tendir a obviar; els arxi-famosos successos de Casas Viejas, el gener de 1933, en el context d’una fallida insurrecció anarquista, deixant més d’una vintena de pagesos/es morts i un posterior judici contra els detinguts l’any següent; la interessadament desconeguda matança de Yeste (Albacete), ocorreguda el 29 de maig de 1936, sota el govern del Frente Popular, que es va saldar amb 17 pagesos/es mortalment tirotejats i més de 30 ferits; i les col·lectivitats agràries sorgides després del fracàs de la sublevació del 18 de juliol, les quals la República va acabar boicotejant, reprimint i empresonant o afusellant la majoria dels seus destacats protagonistes l’estiu de 1937.

Lleis laborals

Emeses pel ministre de Treball entre 1931 i 1933, Francisco Largo Caballero, el líder del “sector radical” del PSOE i secretari general de l’UGT, sindicat adscrit al PSOE que havia servit de base sindical a la dictadura de Primo de Rivera sota el patrocini de Largo i el seu proselitisme dels “comitès paritaris” del règim militar. Les lleis estan encaminades a donar suport als sindicats legals i adeptes al sistema, en especial al seu propi, i mai a l’anarcosindicalisme. Aquestes lleis, doncs, criminalitzen l’acció directa tan utilitzada per la CNT als conflictes laborals, mentre s’estableixen jurats mixtos de patrons i obrers per resoldre conflictes. En el bienni 1931-1933 tornen a repetir-se rols de joc brut sindical utilitzats per la patronal a finals de la Restauració, en aquesta ocasió directament utilitzats per l’Estat. Inèditament, militants dels “sindicats grocs” que havien trencat vagues, apallissat i inclús assassinat cenetistes a Catalunya entre 1914 i 1923 durant els anomenats “anys de plom” passen a militar sense cap problema a l’UGT, protagonitzant una tornada al pistolerisme, a la coerció física i a l’abús de poder patrocinat de nou per l’Estat. Algunes desenes de militants obrers, en especial de la CNT, cauen davant les bales dels nous pistolers, responent igualment ells a la nova onada de terrorisme d’Estat.

Lleis de repressió republicanes

S’ha destacat la seva labor reformista per sobre de tot, però la República va emetre diverses lleis ignorades a propòsit per la historiografia liberal orientades a la defensa de l’Estat mitjançant mètodes poc ortodoxos, quan no inconstitucionals.

  • Llei de Defensa de la República:

Aprovada l’octubre de 1931, Azaña va dir d’ella que era una “llei fonamental per consolidar la República”. Es tracta d’una llei preventiva, no per reprimir, sinó per “evitar que el perill neixi”. Restringeix la llibertat d’expressió sota pretext de ser utilitzada per atacar la República. A la seva empara es van confiscar periòdics, tapar articles d’aquests, es van tancar seus sindicals de la CNT per les seves labors polítiques (acció directa, premsa, piquets…). La dreta, malgrat el que va intentar exposar la historiografia franquista, va ser la menys damnificada per aquesta llei en el primer bienni (sota el govern del Front Popular ja es carregaria contra Falange), sent principalment aplicada contra l’anarconsindicalisme i el marxisme revolucionari del Bloc Obrer i Camperol. Realment els monàrquics no es van queixar molt ni d’aquesta llei ni d’altres orientades cap a la repressió, doncs els interessava com a classe burgesa en moltes ocasions per tal de frenar o rebaixar les reivindicacions obreres (i a les persones més “radicals” dins el seu bàndol, com ara Renovación Española o la Falange), i a més perquè es repetien accions repressives que havien fet ja ells sota Alfons XIII, i que tant havien criticat aleshores l’oposició republicana.

Aquesta llei va ser aplicada per realitzar les cèlebres deportacions totalment il·legals i inconstitucionals d’anarquistes a Àfrica, com les que van patir els militants llibertaris Buenaventura Durruti, els germans Francisco i Domingo Ascaso… fins arribar a un centenar el 1932, després de la fracassada insurrecció de gener del mateix any, a bord del tristament cèlebre vaixell-presó “Buenos Aires”, fet que va ser immortalitzat pel cantautor Chicho Sánchez Ferlosio a la seva cançó “Destierro“.

  • Llei d’Ordre Públic:

Substitució millorada el 1933 de la llei anterior. És més draconiana, fins al punt de poder suspendre la Constitució del 9 de desembre de 1931, paradigma del republicanisme progressista, en cas de veure’s necessari, com davant d’una insurrecció popular, com de fet va ocórrer en diverses ocasions. Aplicada amb massa freqüència en vagues fins al novembre de 1933, que, amb la victòria de la dreta a les eleccions, irònicament aquests l’aplicarien contra l’esquerra, la seva creadora, visible en la repressió que va seguir la insurrecció d’octubre de 1934.

  • Ley de Vagos y Maleantes:

La historiografia “esquerranista” ha procurat des de fa dècades ocultar l’autoria republicana d’aquesta llei i atribuir-la única i exclusivament al franquisme, quan aquest règim només la va modificar per afegir als homosexuals entre els seus perseguits el 1954, basant-se en el seu repertori republicà previ. Aquesta llei va ser creada el 1933 per acabar amb els anomenats “paràsits socials” (traficants de drogues, petits delinqüents, sense sostre o gent sense feina, proxenetes, captaires…). Però no buscava perseguir-los, doncs ja estaven condemnats pel Codi Penal de 1932, sinó afegir a la legislació la categoria de “l’estat de perillositat”, una nomenclatura ambigua que establia la possibilitat en potència de cometre un delicte a un individu pel simple fet de pertànyer a un determinat secció social marginada. El seu arquitecte va ser el “socialista” Luis Jiménez de Asúa, un dels redactors de la Constitució de 1931, que la va introduir amb una aparença “progressista” de millora en la legislació social i en la seguretat col·lectiva, per així calar millor, suposant un salt qualitatiu pel que fa a repressió estatal.

Per a l’aplicació d’aquesta llei van ser creats camps de concentració sobre els quals ens ha quedat poca informació. En ells, sota unes formes dignes del contemporani camp de Dachau els creadors del qual, els nazis, tan criticats van ser per l’oligarquia republicana, els reclusos treballaven i passaven gana, morint en el camp molts d’ells. Va arribar a haver-hi uns tres o quatre aixecaments als camps, auspiciats tots per l’anarquisme. Entre ells es pot destacar el desaparegut Castell de Figueres, última residència del govern republicà a Catalunya el febrer de 1939, que al ser abandonat va ser dinamitat per l’exèrcit popular republicà, amb molta documentació a l’interior. Una altra vegada, per ironies del destí, la dreta va utilitzar aquesta llei contra els seus propis creadors, doncs aquests alhora la utilitzaven contra gent “d’aspecte sospitós”, en especial obrers aturats que buscaven feina, o es trobaven en el seu dia lliure, i en especial contra “rebels socials”, destacant entre aquests últims els llibertaris exiliats de les dictadures d’Itàlia i Argentina mancats de papers. També era comú utilitzar-la contra militants de la CNT mentre enganxaven cartells, feien pintades o repartien pamflets. Durruti i Ascaso van ser detinguts acusats de “vagabunderia” el 1933 a Andalusia mentre feien campanya sindical, malgrat haver anat amb el permís dels seus caps de la feina.

Significat de la II República

Com havia desitjat el conservador i centralista president de la I República (1873) Emilio Castelar, la burgesia liberal espanyola pretenia realitzar una “República de l’Ordre”, doncs sense ordre no hi havia lloc per a una “democràcia” com la volien. Es basaven en el raonament de “si la monarquia és desordre, la República ha de ser ordre”. Companys des del mes d’abril de 1931 ja demanava disciplina entre els seus militants catalanistes, sense desitjar mostrar debilitats polítiques aprofitables per l’oposició.

L’estructura econòmica i la política econòmica de la II República van ser intactes les utilitzades per la burgesia decennis abans, i en bon grau imitades per Franco en la mesura que la situació internacional ho va permetre. Políticament, en efecte la II República va ser la primera experiència realment “democràtica” a l’Estat espanyol tal com l’entenem ara, amb drets socials, integració femenina, parlamentarisme… i, per tant, el primer gran pas per establir efectivament el control social digne de la “democràcia liberal”. L’increment de l’Estat es va poder veure en l’augment de la plantilla funcionarial (de la qual el 97% el 18 de juliol de 1936 es va sublevar, engreixant les files del futur Estat franquista, i els seus fills de l’actual), però especialment en la plantilla policial: manteniment de la Guardia Civil (integrada encara més en el sistema com a Guardia Nacional Republicana a la guerra civil, principal repressora d’ocupacions agràries i motins rurals), Guardia de Asalto (genuïnament republicana i experta en l’execució de detencions polítiques, desallotjaments urbans i repressió de disturbis i manifestacions, l’antecedent directe del que seria la Policia Armada franquista, i el seu successor directe, el Cuerpo Nacional de Policia), increment dels cossos policials ja existents (municipals, locals, Mossos d’Esquadra…) i creació d’altres nous sota la conjuntura bèl·lica (l’Ertzaina, creada pel govern basc del Partido Nacionalista Vasco d’octubre de 1936, per evitar una revolució social a Euskadi i normalment utilitzada contra la població urbana quan executava partidaris de Franco o presoners de l’Ejército Nacional).

En els últims anys, mort el dictador i arribant un renovat PSOE a la presidència del govern, hem vist una freqüent propaganda mitificadora de la II República, i amb desitjos d’establir-ne una III. Comentaris com el de Zapatero fa sis anys, que deia “tenim un rei molt republicà”, o estatolatries republicanes com la del diari “Público” en el recent LXXX aniversari de la proclamació de la República, com la respectiva manifestació anual i les contínues pancartes enyorades d’aquest règim en pro de trobar crèdit polític sobre una població políticament poc però suficientment conscient com per votar un partit o un altre o enarborar una bandera o una altra, ens fan veure que els mites de la II República han calat en bona part de l’esquerra, tant burgesa com marxista, aconseguint amb això una respectiva desmobilització i una acceptació indirecta del sistema, aquest mateix sistema que en els convulsos finals dels anys 70 va saber integrar l’herència física directa de l’oligarquia franquista amb les idees oberturistes, reformistes, integradores i desmobilitzadores de la II República, per donar peu a un sistema polític el pilar del qual, la Constitució de 1978, deu bona part del seu cos teòric i la seva actual permanència a una mitificació de la suposada “democràcia” liberal del passat, de la qual la II República és el seu estàndard més vistós i eficient.

admin

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *