Dels llibertaris i la llibertat. Passat, present i futur de l’anarquisme i el fet català

Aportació de Laia Vidal al llibre “Anarquismo frente a los nacionalismos” (Queimada – FAL, 2018), on escriuen també Manel Aisa, Miquel Amorós, Octavio Albedrola, Juan Pablo Calero, Pep Castells, Rafael Cid, Miguel Gómez, Tomás Ibáñez, José Ramon Palacios, Fernando Ventura i Julio Reyero.

fal.cnt.es/blog/es/node/36967

Introducció

En aquest article farem un brevíssim i no exhaustiu recorregut per la relació de l’anarquisme i el moviment obrer amb el fet nacional català des de finals del segle XIX aproximadament, fins a finals del segle XX, amb alguns repunts de l’actualitat. Veurem la catalanitat primera dels sectors obrers, la manca de projecte polític i discurs anarquista en relació al fet nacional, les aliances puntuals entre obrerisme i nacionalisme català i la relació de tot plegat amb el context històric i la ideologia dominant de cada moment. En segon lloc, parlarem del context actual a Catalunya en el marc del sistema globalitzat, així com dels posicionaments dels sectors llibertaris en el procés viscut a Catalunya en els darrers anys. Ens preguntarem sobre els fonaments i contradiccions d’aquest procés davant l’habitual escepticisme i plantejarem una estratègia per defensar el fet nacional sense caure en el nacionalisme ni en la constitució d’un nou Estat. Finalment, també apel·larem a la solidaritat i al posicionament actiu per part d’altres pobles i persones dins el que s’anomena Espanya i més enllà, en base a una autocrítica front a les formes de pensar llibertàries més habituals, en el marc d’una proposta de confederació de pobles lliures.

1. El moviment obrer i anarquista i el fet nacional català

Sense ànim de profunditzar, ja que ens trobem davant d’un tema molt complex que s’escapa de llarg de les meves possibilitats, m’agradaria fer quatre pinzellades de la postura de l’anarquisme respecte el fet diferencial català en els últims dos segles, a partir d’alguns documents que he pogut consultar.

En primer lloc cal dir que la interpretació de la qüestió no es pot deslligar del context històric. A finals del segle XIX anarquisme, obrerisme i catalanitat no eren mútuament excloents sinó complementaris. Això s’explica per la composició d’origen dels obrers, majoritàriament catalans vinguts d’altres llocs de Catalunya que emigraven a la ciutat. El moment històric no obstant era de consolidació i impuls de l’Estat liberal espanyol i aquest precisava la homogeneïtzació cultural, cosa que feia del catalanisme un espai de lluita i resistència. El catalanisme predominant era, no obstant, de tall republicà i progressista, i en aquest sentit casava bé també amb el projecte liberal inspirat en la Revolució Francesa. A l’últim terç del segle XIX la catalanitat natural era la norma i les tendències anarco col·lectivistes tenien prou força (amb exponents com Josep Llunas i Pujals, Antoni Pellicer Paraire, Eudald Canibell, Farga Pellicer, Cels Gomis o Emili Guanyabens). «De l’anarco col·lectivisme destaquen les actituds positives cap a la catalanitat que mes enllà de la seva auto consciència com a realitat sociològica i cultural exalta el sentiment d’amor cap al lloc on s’ha nascut i s’ha obert els ulls al món, cap a la llengua en la que s’han sentit les primeres paraules. Una distinció entre un patriotisme natural que educant-lo pot servir a la causa de la humanitat i la fraternitat universal i un patriotisme manejat en canvi pels tirans. Aquest sector va tenir una certa importància fins que van triomfar les tesis de l’anarcocomunisme kropotkinià de traços cosmopolites en l’última dècada del segle XIX»1.

Com a projecte polític el catalanisme va ser abanderat pel republicanisme, quan no pel progressisme liberal burgès a Catalunya. Mai va ser un projecte polític abanderat per l’anarquisme; hem de tenir present que l’anarquisme sempre havia fet una crítica a l’àmbit polític ja que considerava l’acció directa, el treball i la mateixa vida autònoma com a fonts de legitimitat i acció política. A finals del segle XIX i ja fins als anys 30 del segle XX van predominar dins l’anarquisme les visions internacionalistes i «cosmopolitanistes» i, el catalanisme, convertit en un fals nacionalisme en connivència amb les elits espanyoles, va passar a ser més burgès i conservador. Els sectors més progressistes i anarcocomunistes es van associar puntualment als bàndols republicans nacionalistes d’esquerres, quedant-ne prou decepcionats en nombroses ocasions. Un exemple serà la CNT2.

Així, el catalanisme durant els tensos i «feliços» anys 20 va ser sobretot un baluard de la burgesia, mentre aquesta oprimia durament a la classe treballadora amb la connivència de les elits espanyoles. És exponent d’aquesta tendència la Lliga Regionalista de Cambó. Durant la primera meitat de la dècada dels 30, el catalanisme republicà no va ser molt millor: Macià i Companys, amb les seves declaracions de l’Estat Català i la República per una banda, però fustigant d’altra banda les institucions autònomes de solidaritat obrera i no donant potestat d’actuar ni armes als sindicats (que eren les bases de qualsevol mobilització popular i imprescindibles per construir una República Catalana) per a defensar l’autonomia,. A l’últim moment les elits actuaren d’esquenes al poble, adaptant-se als requeriments de la República Espanyola i primant evitar la revolució abans que res.

Sempre que els anarquistes s’han aliat amb el nacionalisme català republicà ha estat per oportunisme però mai ha acabat de funcionat i no ho han desenvolupat com un fet intern propi, una preocupació pròpia. Del 30 al 36 la CNT, després de veure com actuaven els nacionalistes catalans amb la república, començà a mostrar un «antinacionalisme ideològic» amb certes premisses inqüestionables. Malgrat això, alguns referents anarquistes com Joan Peiró, al final de la guerra, apostava per un sistema confederal amplíssim, defensava la catalanitat però atacant el catalanisme, fins i tot al d’esquerres, per burgés i reaccionari. Salvador Seguí, bevent de les idees federalistes de Pi i Margall, defensava no fer el joc als poders centrals pel fet d’anar contra l’autonomia dels polítics burgesos, com dient «millor una autonomia burgesa oportunament orientada que cap autonomia»….. Ángel Pestaña no negava el fet nacional en el marc de la comprensió de l’autonomia anarquista aplicada a l’autonomia dels pobles.

Històricament el socialisme i el comunisme han estat més abanderats de les qüestions nacionals i a un nivell pràctic es van recolzar molt en l’experiència de la URSS i més tard en la lluita contra el colonialisme i per l’autodeterminació dels pobles en forma d’Estat contra l’imperialisme de les grans potències.

A partir dels anys 60 les organitzacions de la classe obrera comencen a tenir cada vegada més relacions amb l’administració per aconseguir reformes, es va gestant una pèrdua d’autonomia i el desenvolupament de l’Estat del Benestar i el Mercat que ara és la pàtria més compartida per tothom. També la composició de la immigració canvia molt i ha influït en la catalanitat i el catalanisme de tall obrer, així com la concentració de la població en zones metropolitanes, que no ha deixat d’augmentar. Fins arribar al punt que la classe obrera en les darreres eleccions a Catalunya en què principalment el focus era la qüestió nacional, va votar de forma massiva a Ciudadanos.

Perquè els anarquistes no elaboren ni gaire discurs ni pràctiques específiques en relació a la catalanitat i el catalanisme?

Per acabar aquest apartat històric podríem fer una mica de crítica a l’anarquisme per no haver donat prou importància a la qüestió nacional, qüestió que avui dia ens segueix interpel·lant a moltes persones que estem per l’autonomia plena dels pobles des de baix. Perquè es donava aquest fet? No desenvolupant respostes en aquest àmbit l’anarquisme deixava un buit que aprofitava la burgesia per un costat, i les esquerres de tall comunista per l’altre. Aquí algunes hipòtesis de les possibles arrels d’aquest desinterès:

Pel seu progressisme adaptat al context liberal

– El «progressisme» dels seus líders era la tònica general: l’anarquisme és un moviment que, per molt que enfonsi les seves arrels en el comunitarisme camperol, a finals del segle XIX i durant tot el segle XX va impregnar-se completament de les visions lineals i de progrés de la Història; dels mites de la revolució liberal sobre l’absolutisme de l’edat mitjana; de les bondats de la Revolució Francesa amb la seva apel·lació a la il·lustració, el racionalisme, el materialisme, el cientificisme, la tècnica…. i front a tot això el discurs sobre la pàtria podia semblar una rèmora del passat, un romanticisme inútil….

– Era bastant habitual confondre la defensa del fet nacional amb el patriotisme: en el context post Primera Guerra Mundial, es veu la necessitat de la fraternitat dels pobles front al patriotisme i l’odi instigat per les grans potències en pugna. L’última cosa que preocupa en aquells moments són les nacions sense Estat.

– Desarrelament: la immigració desarrela a la gent, el desarrelament es dóna en el sentit físic de canvi de lloc (no com a nomadisme o simple mobilitat voluntària), però sobretot en el sentit de cosmovisió: canvi a la vida urbana i tot el que comporta, el món del treball assalariat i el diner…..és una tònica general al llarg dels darrers dos segles i fins arribar a l’actualitat, però en els seus inicis va comportar unes transformacions de gran transcendència que van influir fins i tot en allò més profund de les persones, en les seves formes de fer, valors, ètica…

– Materialisme: no només de pa vivim. Els sindicats anarcosindicalistes han estat molt centrats en la qüestió social, en intentar millorar l’estatus de la classe obrera en el nou sistema liberal capitalista. Els anarquistes sempre han desenvolupat més les facetes culturals, però per altres motius històrics que hem explicat abans, sembla que aquesta cultura es va anar desenvolupant més enllà del fet nacional català i a mesura que va passant el temps els que defensaven més la importància de les qüestions identitàries en clau catalana van essent més minoritaris.

Perquè trobaven la seva via d’expressió en la catalanitat natural

Quan s’expressaven els trets identitaris en la classe obrera catalana al segle XIX normalment era partint de la seva catalanitat d’una forma natural, que es manifestava en les bases de manera no organitzada, precisament per la filosofia anarquista de viure els valors en la pròpia vida i no esperar res delegant en els de dalt. Després més entrant al segle XX aquestes tendències identitàries van haver de fer front a les acusacions de «nacionalisme» de posicions ideològiques abstractes i molt influïdes pel moment històric i es van trobar havent-se també de diferenciar del catalanisme organitzat que buscava proclamar la república burgesa i de les postures reaccionàries espanyolitzadores.

Pel que fa al catalanisme polític, també hi és present a la societat, però el moviment catalanista organitzat és essencialment burgés o petit burgés, més de dretes o més d’esquerres, reprimeix les classes populars i impedeix l’expressió de la catalanitat natural o li treu importància, quan no la porta per vies que són contràries als postulats anarquistes.

I què és això de la catalanitat natural? La catalanitat es vivia d’una forma molt normal i sense complexos dins els sectors obrers fins als anys 30 del segle XX aproximadament. Al casino, als ateneus, a les fàbriques i als tallers, a l’oci i l’esbarjo…la llengua oral era el català i parlar castellà era un fet curiós que fins i tot podia passar per sospitós. També durant la dictadura franquista era així….encara que s’escrivís en castellà. Ara és al revés, tothom coneix el català i el pot escriure, però s’usa cada vegada menys per la vida diària, cada vegada està més desconnectat de la realitat de la gent (a la feina, en els estudis, en les relacions interpersonals, les lectures, els mitjans de comunicació…). Aparentment ara hi ha més llibertat formal, però informalment que és el que indica la vivesa d’una llengua i una cultura, aquesta es troba molt per sota de la força d’abans. La catalanitat no es refereix només a la llengua, però si entenem la llengua com una manera integrada en nosaltres de donar sentit concret a les nostres experiències i la cultura com alguna cosa més que folklore, ens adonarem del punt mort on es troba la societat catalana.

Per les traïcions rebudes

Els anarquistes i la classe obrera si bé històricament s’han aliat de forma puntual amb sectors nacionalistes catalans, s’han trobat habitualment amb la «traïció» de les elits al procés des de baix, cosa que ha fet que aquests sectors es retirin front a aquesta perspectiva no alliberadora dels processos nacionals. Trobem diversos exemples en la història (no exhaustius):

Anys 20: S’alien puntualment els anarquistes i la CNT amb Macià abans de la proclamació de l’Estat Català, configurant el Comitè d’Acció de la Lliure Aliança el 1925….però els traeixen perquè no volen la revolució social. La CNT aposta per un col·laboracionisme puntual per assolir els propis fins, amb la idea d’ajudar als separatistes de Catalunya i Euskadi per aconseguir l’amnistia, fins socials….sempre amb la idea de fer una revolució confederal coordinada.

Anys 30: Proclamació de la República Catalana però no se li va donar recursos per desplegar-se a nivell de bases populars i les seves proclames van quedar en poca cosa, molt vinculades a l’evolució de la república espanyola. Ambdues van tenir actuacions reaccionàries contra la classe obrera3.

Anys 70: En el marc de la lluita contra la dictadura franquista, es dóna una nova unió entre les esquerres i el catalanisme que també acaba «malament». Els vectors més d’esquerres queden desactivats per les prerrogatives del model capitalista-burgés; els anarquistes queden desactivats amb el paradigmàtic cas SCALA i la repressió durant la transició i sembla que només resta en peu la catalanitat burgesa. Xirinacs, un dels exponents independentistes més interessants del moment, ja deia que les elits proclamarien la independència formal abans que el poble la fes efectiva i explica com els partits burgesos van acabar amb l’Assemblea de Catalunya i tot el que tenia de popular per primar els seus interessos de classe4.

A partir de la transició el «dret d’autodeterminació» només el defensa una minoria d’esquerra radical que es desactiva amb les olimpíades del 92 i la fi de Terra Lliure; a partir de l’any 2006 aproximadament es torna a activar una mica el moviment primant el «dret a decidir» (moviment postmodern molt adequat als temps actuals), i finalment a partir de 2014 ja es parla del «dret a votar» (moviment absorbit, reivindicació de la «democràcia» plenament acceptada com a regla política legítima).

Els llibertaris en tota aquesta història veuen les galimaties que hi ha en els processos nacionals habituals i es posicionen normalment d’una manera molt oposada i crítica amb els nacionalismes i històricament s’han malfiat. Han tingut una posició possibilista com a màxim i generalment molt reticent i no han desenvolupat una alternativa pròpia, un discurs i projecte propi en el camp de la independència sense estat, més enllà de defensar un model confederal ibèric en moments puntuals, que no tenia com a eix central els fets diferencials sinó la unitat de classe. Partint d’això veiem en quin punt ens trobem avui en dia i degut als esdeveniments dels últims anys pensem que seria crucial desenvolupar un projecte llibertari que tingués en compte el fet nacional sense caure en el nacionalisme, com defensem alguns sectors a Catalunya.

2. Catalunya, avui. Un nou intent?

Ens havíem quedat amb els acords democràtics de la transició, la desactivació de tot procés des de baix de construcció social alternativa en clau transformadora i nacional.

En aquest context la globalització neoliberal segueix el seu curs negant cada cop més els particularismes en pro d’un nou model centralitzat europeu, de tall anglòfil. L’Europa fortalesa no és l’Europa dels pobles, ni tant sols l’Europa dels Estats, sinó que vol ser ella mateixa un Estat ja no supranacional sinó supraestatal. La cultura particular de cada lloc i els trets de la cultura europea es difuminen cada vegada més en un magma de pensament únic i homogeneïtzació cultural aculturadora. La societat de consum ens consumeix l’ànima.

Les migracions són internacionals i per tant la classe obrera és multiètnica. Espanya ha estat receptora de molta immigració en els darrers 20 anys, especialment immigració de parla castellana, i Catalunya no n’ha quedat al marge. Apart, en els darrers 10 anys la migració de la gent local és cada vegada també més habitual, davant les poques perspectives i la dificultat de trobar feina en l’entorn on tenim família i amics. El caràcter de la gent jove és cada vegada més líquid i volàtil, amb molta influència externa i poca autoconstrucció interna, està emergint un nou tipus de persona molt més manejable que es mou segons els interessos del mercat més enllà de qualsevol consideració emocional o social. Parlar d’aquestes coses és tabú avui en dia, però no tenir un posicionament crític respecte tot això tampoc ajuda a afrontar la situació en la seva vessant problemàtica, que també existeix. Potser no podem o no volem fer-hi res, però almenys que això no passi donant-ho per descomptat i encara aplaudint-ho «tontament». Està clar que no podem tenir una posició merament resistent front a les evolucions del sistema establert. Hem d’actuar recuperant el millor del passat i projectant-ho en un nou paradigma de futur.

Davant la pèrdua de la llengua en el seu sector popular, les classes burgeses intenten fer alguna cosa des de l’Estat, els mitjans de comunicació i l’escolarització, per no perdre aquest baluard de nacionalització. Malgrat les bones intencions, aquestes polítiques afecten la catalanitat natural estandarditzant-la. Front a la seva desaparició es prefereix la seva conservació, tal i com es fa amb la natura en els parcs naturals. Se la mata perquè no mori. Són cada cop més nombroses les persones que coneixen la llengua, però que no l’usen. Es perden les seves peculiaritats locals i orals. Les mateixes tradicions s’estandarditzen i sembla que a tot arreu siguin tradicionals els castellers, els gegants, els correfocs, les sardanes….convertit tot ara en folklore deslligat de la història i la cosmovisió que li donava sentit i que era particular de cada territori a Catalunya.

Mentrestant l’Estat espanyol segueix amb el seu menyspreu i la repressió cap al fet nacional català, tant a nivell cultural (llei Wert…) com a nivell d’articulació política (anul·lació de l’Estatut el 2006, intents d’impedir els referèndums de 2014 i 2017 i la brutal repressió directa que hem vist els darrers temps, com l’aplicació de l’article 155).

Les classes petit burgeses catalanes i els sectors de l’esquerra independentista intenten reaccionar a la crisi social i a la necessitat de trobar respostes per a les classes garantides. El pols popular hi és present però les elits polítiques intenten treure’n rèdits: del 15 M n’han sortit els partits de la nova política, de les mobilitzacions independentistes des de baix del 2009 (consultes populars auto organitzades en diverses poblacions catalanes) en surt el procés dirigit des de dalt….en general ens trobem amb una cooptació institucional de tota nova temptativa popular de fer canvis. Una cooptació que generalment deriva en desarticulació.

Davant d’això i tenint present la història, quina ha estat i quina podria ser l’actuació dels anarquistes, dels llibertaris, en la qüestió catalana?

Hi ha qui passa totalment del tema dient que aquesta no és la nostra lluita i es posiciona negant el vector d’opressió nacional amb postures anacròniques, a-històriques i abstractes. No es mouen de la tradicional diatriba entre classe i nació. Com hem vist, aquesta és l’opció que històricament ha estat més habitual entre els anarquistes. Respecte a aquesta tendència, que a vegades peca d’inflexible i dogmàtica, caldria valorar cada posicionament en funció del moment històric i de la interrelació entre diversos factors que són variables. Actualment, quan la centralització i la homogeneïtzació són la dinàmica del sistema, tot intent de descentralització i de preservació de les diferències i particularitats locals és important. La descentralització és important per augmentar l’autonomia; la preservació de les diferències no té perquè anar en detriment de la unitat de classe….Lluitar contra l’opressió nacional espanyola no nega la solidaritat de classe amb els pobles de l’Estat espanyol ni nega la lluita de classes dins la nació catalana5.

Trobem també un sector de persones llibertàries que se suma al procés de forma oportunista i acrítica, amb entusiasme per tot el que es mou i mobilitza a la gent. Fins i tot han mostrat entusiasme amb les opcions Sí-Sí del referèndum de 2014 i en alguns comunicats es mostren plenament col·laboracionistes amb el Procés, afirmant que el camí de l’alliberament social passa per la construcció de una república catalana, és a dir, “no hi pot haver revolució si no hi ha primer un estat català”! Aquesta seria una posició que els anarquistes han adoptat en moments puntuals, confiant que la lluita nacional era millor que res i que es podria utilitzar per anar més enllà dels marcs existents, provocant una ruptura amb l’Estat espanyol, etc. Novament s’ha vist en els nostres dies com les elits no tenen cap interès en què això passi. Tota la feina que s’ha fet a nivell de base, això si, com la creació dels Comitès de Defensa del Referèndum6, poden ampliar la base social de futurs moviments més interessants políticament7.

Existeix un sector minoritari que es posiciona amb una participació crítica i activa vers el procés. Crítica: no entusiasta però que veu la necessitat de participar-hi d’alguna manera. Activa: fent propostes diferents als discursos i pràctiques dominants, encara que siguin molt minoritàries. Alguns exemples: apart de les perspectives filosòfiques i artístiques8, la Plataforma pel No-Sí o la campanya Més enllà del sobre, serien algunes intervencions en aquest sentit. Els defensors del No a l’Estat i el Sí a la independència, per exemple, promovíem el 2014 el vot nul (No-Sí) i l’abstenció activa, denunciàvem que el referèndum és una farsa democràtica, i vam fer una campanya comunicativa posant de manifest la misèria ideològica d’institucions com Òmnium Cultural. Tot i així també es va promoure la possibilitat del vot Sí-Sí com a mal menor, que és una posició molt diferent al sí entusiasta. Aquest sector de gent participa als CDR’s tractant de centrar la seva lluita en l’autonomia local; en l’auto-organització popular, en la desobediència i en l’organització i coordinació d’estructures paral·leles a les oficials per fer front als reptes del procés. També proposant debats i reflexions entorn a què seria una veritable independència i tractant de fomentar el màxim els vincles personals a nivell de veïnatge i cohesió local.

Des d’aquesta darrera posició intentem fer una crítica constructiva de la situació actual i, partint del que hi ha, proposar una estratègia diferent per assolir els fins desitjats. Ens plantegem: i si Catalunya, pogués ser l’escenari de pràctica, d’una nova forma d’organització política participativa, que la porti més enllà de ser un nou estat-nació, en l’era de la crisi dels estats nació?9

Altres preguntes que solem escoltar dels llavis dels més escèptics, i que també ens fem:

La mobilització actual és producte de les classes populars o instigada des de dalt?

Podríem dir que comença sent una iniciativa popular que és ràpidament absorbida per la classe dirigent i que per això agafa la volada que agafa (als mitjans de comunicació, a l’agenda política, etc.). L’objectiu -encara que sigui implícit- és esgotar i acabar de desmobilitzar el poc que quedava d’interessant en el moviment independentista, així com distreure i desviar les energies cap a fins insuficients i fins i tot indesitjables per fer front a la situació actual. D’aquests objectius en surten reforçats tant l’espanyolisme i l’autoritarisme del govern central, com les classes dirigents catalanes. I en tot cas, més enllà dels colors, les institucions del sistema actual en surten més i més legitimades i en això estan tots d’acord: en fer-nos creure que el canvi està en ells, que el joc polític parlamentari és el que compta. Es pot pensar en què la cosa surti dels camins marcats i vagi més enllà, però això en tot cas seria un desbordament imprevist de la situació que les elits amb la complicitat dels mitjans de masses no trigarien a frenar.

La mobilització actual pel procés és de caràcter reformista o rupturista?

És rupturista en el sentit que planteja una ruptura de l’Estat espanyol, obre la ferida d’un problema que no es vol mirar i que, de donar-li resposta, aquesta afectaria a tot l’Estat. Ara bé, és continuista o reformista en el sentit que no aporta res essencialment diferent, el problema es planteja dins els marcs coneguts i establerts: el món dels Estats, la «democràcia» representativa partidista, els mercats globalitzats i els valors dominants.

És important no confondre necessitats i estratègies. Que les estratègies que es plantegen no ens agradin, que siguin reformistes, no significa que hàgim de negar el fons del moviment independentista. Aquest fons pot partir de sentiments i intuïcions molt valuoses i molt d’acord amb els principis anarquistes, que no hauríem per tant de menystenir: un amor a la terra i al lloc de pertinença; una voluntat d’autonomia i participació directa en el que s’entén avui en dia per política; una disposició a la desobediència; una voluntat de descentralització administrativa i de gestió dels propis recursos; un amor a la llengua i a la cultura que es creu que estaria més garantida amb la «protecció» d’un Estat que sense; un sentiment d’injustícia i greuge molt comprensible front a les ofensives espanyolitzadores de l’Estat central….

Com a exemple proper, el sindicalisme avui en dia és també fonamentalment reformista però ningú no nega que dins el seu marc s’intentin aconseguir millores i que les necessitats que mouen a organitzar-se siguin molt reals. Un altre exemple proper a nivell històric: l’alliberament de la dona no es va aconseguir ni molt menys amb el sufragisme però no per això la gent es situa contra el dret de vot de les dones.

Cal doncs, no negar les aspiracions independentistes, sinó plantejar noves estratègies per lluitar per aquestes aspiracions d’una manera més efectiva. És cert que la gent ara no s’està movent contra tot poder i contra tot mal, sinó específicament contra el poder i el mal que s’identifica amb l’Estat espanyol i que probablement es reproduiria en un hipotètic Estat Català. Caldria veure com enfocar el procés per no genera un model que reprodueixi els mateixos mals sota nous noms.

La lluita d’avui és només de classes mitjanes, de classes garantides?

No es només de classes mitjanes; malauradament la lluita per la «democràcia» ha pouat més avall en l’imaginari social i molta més gent se’n sent partícip, molta de la gent que es mou lluita per motius més enllà del nacionalisme; lluita per motius «democràtics». La «única» pàtria real sembla ser el «benestar» i la «democràcia», sense qüestionar-se les bases corrompudes del sistema. Per altra banda, les eleccions de 21 de desembre han mostrat que la composició de classe és important encara i que les classes metropolitanes marginalitzades són caldo de cultiu pel populisme i no se senten atretes ni identificades amb el projecte catalanista burgés ni per aquell pretesament d’esquerres. En aquest sentit caldria fer una autocrítica dins l’esquerra complaent, sortir del discurs fàcil que titlla a tota aquesta gent de fatxes, ignorants….etc. Com amb la victòria de Donald Trump a EUA, cal fer una lectura més profunda del que està passant, deixant enrere els discursos fàcils i els tabús.

El procés és un engany?

Engany potser és una paraula molt forta. Potser podríem dir que més que un engany és oportunisme i cooptació. Podríem considerar-ho un engany en el sentit que gran part de l’elit no creu realment en el procés ni ha fet gran cosa en el moment de la veritat per fer efectives les seves proclames, l’exemple més evident el trobem amb la proclamació d’independència. La proclamació va ser feta sense força ni voluntat de tirar-la endavant: la van fer i van marxar de cap de setmana, no hi va haver cap reunió de govern per començar a aplicar decrets, cap proposta de com desobeir el 155 en camí, cap consigna de com fer efectiva la declaració… Ni tant sols van publicar la declaració al DOC, fet que no li dona validesa legal. Al cap d’uns dies van donar explicacions: no volien demanar als funcionaris que desobeïssin, no volien un escenari repressiu que pugues portar morts al carrer. Comprensible per la seva estratègia, però molt ingenu per la seva part. Si això no es va fer era ben clar que les elits dirigents no confiaven en la gent, que era la veritable força del procés, ni tenien interès real en fer-lo efectiu. La única instigació que van fer va ser a participar en la convocatòria d’eleccions convocades per Mariano Rajoy, donant-los una legitimitat que no tenien, i tot per motius polítics.

Així, actualment podem dir que el procés s’ha portat per vies institucionals i electorals; l’atenció de la gent ha estat en això des de fa mesos i en la ficció que el resultat d’aquestes eleccions seria històric («el vot de la teva vida…»).Tot i això molta gent es manifesta farta del procés, decepcionada, desanimada, quan no en estat de xoc per tot plegat, amb incapacitat per explicar què ha passat i on han anat a parar totes les promeses i il·lusions posades en el pretés alliberament de Catalunya.

Què passarà? Què podem fer ara?

El manteniment del pols del procés des de dalt no pot durar molt més. És tasca dels sectors més conscients de les bases populars fer veure a la gent que ha estat esperançada amb tot això i que ha vist l’actuació que s’ha portat a terme des de dalt, sense efectes a nivell pràctic, que la sobirania la tenim nosaltres i que l’auto organització popular pot amb tot. Entre l’electoralisme que pretendrà convèncer-nos que «ja està tot fet» i la repressió o ocultació que rebran els qui encara estiguin per la lluita, particularment les persones que quedin als CDR’s10, haurem d’actuar obrint la porta a una nova sensibilitat, aprofitant l’ampliació de la base social mobilitzada que ha generat el procés, la fortalesa dels vincles que es puguin haver generat i l’experiència directa d’alguns mals profunds del sistema en el què vivim, per potenciar processos constructius, d’acció directa local i persistent. Heus aquí algunes idees.

3. Emancipar-se de l’Estat i el nacionalisme, per una confederació de pobles lliures

Per acabar m’agradaria fer alguns apunts estratègics tant per l’alliberament popular de Catalunya com per unes relacions alliberadores entre pobles, més enllà dels Estats, de tots els Estats, i dels nacionalismes, de tots els nacionalismes.

Per Catalunya penso que és interessant seguir el principi de defensar el fet nacional sense caure en el nacionalisme, i tot allò pràctic que se’n derivi. En aquest sentit pot ser interessant recordar la proposta del Manifest pel No-Sí, del Grup de Reflexió per l’Autonomia11:

«La pretensión de que el hecho nacional pueda delimitarse con fronteras es una entelequia que conlleva siempre un forzamiento de la realidad, mientras que la ideología según la cual las estructuras políticas tienen que coincidir con aquellas fronteras, es decir, la ideología nacionalista, es una fuente inacabable de incongruencias y problemas. Para respetar verdaderamente el hecho nacional en toda su diversidad, espontaneidad y entremezcla, para que la lengua y la cultura de cada persona y de cada región puedan expresarse naturalmente y desarrollarse libremente, es menester desvincular completamente el hecho nacional de las fronteras y estructuras políticas, en otras palabras, hay que tirar la ideología nacionalista al vertedero de la historia. Impugnamos la opresión que el nacionalismo del Estado español ha infligido históricamente hacia el hecho nacional catalán, pero no consideramos que la forma correcta de defendernos de ella sea incurriendo en otro nacionalismo, enarbolando la estelada; la superación verdaderamente positiva de las opresiones nacionales consiste en crear un nuevo movimiento revolucionario integral y global que impugne tanto el ente estatal, agente causal de infinidad de problemas, como la ideología nacionalista, fuente de conflictos y de opresiones nacionales. De este modo conseguiremos desarrollar culturas locales y regionales realmente vivas, libres, auténticas, populares, sinérgicas y respetuosas».

Quan parlem de poble podem entendre els sense poder i que no aspiren al poder; els que habiten un territori. Com a nació podem entendre els qui comparteixen una llengua, uns fets històrics, unes formes de fer…encara que puguem estar d’acord en què la unificació d’aquests trets és característica de la modernitat, ja que abans la pertinença era de caràcter eminentment local12. Les estructures de govern d’un territori haurien d’atendre al ser-poble, i no necessàriament al ser-nació, amb el qual, d’altra banda, aquestes estructures cada vegada coincideixen menys.

Defensar el fet nacional sense caure en el nacionalisme vol dir que volem la independència, perquè no ens agrada la dependència, però que no volem l’Estat. Vol dir, per tant, promoure la llengua, la cultura, etc. des de baix, no esperar que les institucions estatals ho facin per nosaltres. La protecció dels trets diferencials no pot venir de l’Estat, sinó de la comunitat. Vol dir recuperar la història des de baix, vol dir fugir del politicisme, que ens fa creure que la història es fa des de les institucions, fugir de la sola identificació de classe social, que és producte de la modernitat…(no tota la història des de baix comença amb el moviment proletari organitzat…Tornar a ser poble…. Diferenciar Catalunya, que a nivell històric també ha promogut imposicions -per alguna cosa Jaume I tenia l’apel·latiu d’»El Conqueridor»-, del poble català, que ha hagut de patir-les i lluitar contra elles…

Més enllà de l’Estat propi:

L’Estat propi és un camí sense sortida. La independència, si no la treballem des de nuclis aliens a l’Estat, s’ens convertirà en un altre malson: L’Estat propi. La crisi del model dels Estats-Nació no pot ser una crisi de la qual se’n beneficiïn -com sempre- els de dalt, imposant-nos institucions cada vegada més llunyanes i supra nacionals. Al contrari, pot ser una crisi que reverteixi en descentralització, en nous models de lluita i construcció dels pobles des de baix. L’exemple kurd pot ser molt inspirador en aquest sentit.

Els kurds, al costat de totes les persones que habiten en Rojava, ja no busquen la creació d’un Estat sinó viure en comunitats lliures i auto-governades, basades en la democràcia directa, sense sexisme i en equilibri ecològic. Diuen: «No volem jugar a aquest joc. Volem crear un joc nou. En comptes d’un Estat independent, preferim l’autonomia ». El seu objectiu no és reemplaçar un govern d’un Estat per un govern d’un altre Estat, sinó acabar amb el govern de qualsevol Estat. Governar no amb el poder sinó contra el poder. I dispersar de totes les formes possibles el poder centralista de l’Estat. Volen acabar amb el lema d ‘«una bandera, una llengua, una nació». Exposen: «En els últims centenars d’anys els pobles han lluitat contra l’Estat i històricament han aconseguit la independència, però no han aconseguit la llibertat, perquè no s’han emancipat ells mateixos de l’Estat. El seu concepte de llibertat queda dins dels límits estatals ». (…) «Com a kurds, entenem que els nostres problemes no es resoldran creant un nou Estat-nació: com podem superar el caos amb el mínim de sang possible? Com podem trobar una solució diferent a les actuals fronteres estatals?

La seva proposta es basa en l’Autonomia Democràtica local, el Confederalisme Democràtic regional i la Nació Democràtica per democratitzar els Estats existents sense respectar les fronteres estatals en un sentit pràctic ni ideològic, sinó merament estratègic.

També és interessant el model basat en l’autonomia sense permís de ningú:

A l’altra punta del món, dins de les fronteres de Mèxic, s’alcen des de la dècada dels 90 exemples d’autogestió i autogovern que actualment ja van més enllà del zapatisme, organitzant l’autonomia dels pobles originaris per tot arreu. Per exemple, les 140 colònies i comunitats d’Ayutla de los Libres, que han reemplaçat a les autoritats municipals per assemblees populars i on s’han enfrontat clarament dos models, el dels partits conservadors i el model d’assemblea comunitària, en un referèndum popular realitzat el 10 i 11 de juny de 2017. Davant de les lleis estatals reivindiquen autogovernar-se en base als seus usos i costums. També és conegut el procés d’autonomia a Miochacán, on han començat un procés que van denominar la “autonomia sense permís de ningú”. “El camí a seguir és l’autonomia en els fets. Un camí a partir del dret històric dels pobles indígenes. No cal demanar-li permís al govern. Cal anar construint les condicions perquè hi hagi autonomia real. Cal fer molta feina de base. Treballar molt perquè es donin les condicions i la determinació de l’autonomia sorgeixi de les bases, del poble “. Així, després de constatar les arrels de les seves institucions i història comunal, van reivindicar a l’Estat els recursos per efectuar plenament la seva autonomia com a comunitats. No existeixen els partits polítics, sinó els comuners habitants de la comunitat que són triats directament per ella.

Per la resta de pobles de la península i del món, tinguin o no trets nacionals diferenciats, caldria fer alguns apunts per poder parlar d’una veritable estratègia d’alliberament promoguda pels sectors llibertaris de la societat:

Per començar; no pot ser que aquí només es qüestioni el nacionalisme explícit d’uns i no el nacionalisme implícit de tants altres. No pot ser que degut a la identificació amb Espanya no es condemni ni s’impugni el procés d’espanyolització que tants hem patit i seguim patint.

El abandono de la patria, necesita de dos condiciones: internamente, el convencimiento de la superioridad de las colectividades locales y el común. Externamente, la liberación por parte de los españoles y franceses de sus esquemas nacionales: la ruptura mental con las fronteras; no basta con decir, en lugar de España, “estado español”, o en lugar de “pueblo español”, “pueblos ibéricos” (¿dónde están los portugueses?).

Cuando se habla de nacionalismos, en seguida se piensa (han conseguido que pensemos) en los nacionalismos de los pueblos sin estado. España tiene su estado-nación: es una nación de facto, que se da por supuesta, que parece natural.

Los independentistas (que no aceptamos la dependencia), y que al mismo tiempo no estamos a favor del estado, necesitamos sentir que nuestros amigos españoles y franceses rechazan y combaten a “España” y a “Francia”: a esos estados, a esas naciones, a esas patrias. (…) Nuestros amigos españoles hablan de “destruir el estado”. No precisan: habría que destruir “todo aquello que es estado”. Entre tanto, hay un estado real: hay una opresión; una opresión particular, quiero decir, sobre aquellos pueblos que, evidentemente, no son parte de esa nación española (en otros casos, no es tan evidente).

Lo que no se puede pensar es que, mientras los españoles y los franceses viven corrientemente su vida nacional, los catalanes, los vascos…van a dejarse llevar por la corriente que busca su asimilación. Van a reaccionar, y reaccionan, por tener aquello que los otros tienen, que les es negado, por tener aquello que, lamentablemente, pero comprensiblemente, les parece deseable.

Más allá de los estados: Llevamos siglos de españolización. Esa españolización, en sí, los españoles, mayoritariamente, no la viven mal (claro, son españoles), y sí la viven mal, en cambio, mayoritariamente, los vascos, los catalanes, etc. La historia de la españolización, para nosotros, es también la historia de la lucha contra “España”, en tanto estado-nación que nos devora13.

Seria bo que tots els pobles del que avui s’anomena Espanya s’aixequessin no només en solidaritat i empatia amb les opressions específiques catalanes, sinó contra les seves pròpies opressions específiques i generals. Quan ens pregunten: i perquè voleu ser independents? La pregunta que em ve primer al cap és «I vosaltres no?» Encara que després caldria preguntar-se, tot seguit…independents de què? Independents, de qui? En aquest sentit ja estan sorgint nombroses iniciatives que busquen manifestar l’empatia entre pobles o apel·lar a la solidaritat des de baix, front a la competència i la instigació a l’odi i la incomprensió que es fomenta des de dalt14.

Per altra banda, no pot ser que la nostra lluita es vegi, encara avui en dia, com una negació de l’internacionalisme:

Si l’internacionalisme vol ser digne d’aquest nom i no ser interestatisme o interclassisme com és ara de facto, caldrà parlar en altres termes. Els catalans no podrem ser lliures ni «independents» nosaltres sols. Volem confederar-nos amb altres, actuar sobre la base de la interdependència. Aquesta interdependència va més enllà de les fronteres estatals actuals, és en base a l’autonomia democràtica que ens confederem, encara que existeixin els Estats.

Ens diuen: “La libertad de un pueblo se realiza junto a los demás pueblos, lo que pone de relieve la importancia del internacionalismo, de manera que un pueblo llega a ser libre cuando los demás pueblos son igual de libres que este. Sin la libertad de los demás pueblos ningún pueblo, tomado individualmente, puede llegar a ser enteramente libre.”15

No podem ser lliures si no som tots lliures, però per algun lloc s’ha de començar … a més, la llibertat dels pobles si que és consubstancial a tot el poble, la llibertat de les nacions pot ser alliberar-se del jou d’un Estat existent, el tema crucial és: és l’Estat el que ens donarà aquest respecte pels fets diferencials?No sembla que hagi de ser així. Centralització administrativa i homogeneïtzació cultural, a part de repressió i coerció, semblen ser consubstancials a la naturalesa de l’Estat.

Precisament la postura de la CNT al Congres de Zaragoza de 1936 fa pensar que l’internacionalisme no està de cap manera en contradicció amb què es produeixin revolucions dels pobles de forma autònoma i en moments diferents.

“Admitimos la necesidad de la defensa de las conquistas realizadas por medio de la revolución, porque suponemos que en España hay más posibilidades revolucionarias que en cualquiera de los países que la circundan. Es de suponer que el capitalismo de éstos no se resigne a verse desposeído de los intereses que en el curso del tiempo haya adquirido en España.

Por lo tanto, mientras la revolución social no haya triunfado internacionalmente, se adoptarán las medidas necesarias para defender el nuevo régimen, ya sea contra el peligro de una invasión extranjera capitalista, antes señalado, ya para evitar la contrarrevolución en el interior del país.”

El que si que cal és que els pobles que fan la revolució siguin conscients que “mentre la revolució no hagi triomfat internacionalment” és més probable que sigui més difícil mantenir-la localment, a més que hi ha la qüestió moral del significat anarquista de llibertat, que un poble no serà lliure mentre altres pobles no ho siguin, per tant s’ha de col·laborar amb tots els pobles que ho demanin, respectant els tempos de tots ells.

En el mateix sentit al Manifest per la Independència sense Estat dèiem: “Advoquem per a que cada ciutat, poble i comarca de Catalunya, així com d’altres indrets del món, s’independitzi del domini de qualsevol Estat.”

Darrerament hem sentit inclús propostes com incloure un article, entre els primers de la suposada constitució republicana catalana que digués, aproximadament, el següent:

«En el moment que la constitució espanyola inclogui la possibilitat de confederació de repúbliques ibèriques, la república catalana convocarà un referèndum d’adhesió a la confederació».

Encara que no creiem en Constitucions, ni vulguem esperar-les, és moment de posar-nos les piles, amics i amigues.

Materials consultats:

L’incendi perdurable. La qüestió nacional a l’Estat espanyol. Andreu Nin. (Lo Diable Gros, 2017)

El pensament polític de Salvador Seguí. Xavier Diez (Virus Editorial, 2017).

Revolución en Rojava. Liberación de la mujer y comunalismo, entre la guerra y el embargo. VVAA. (Descontrol, 2017)

«Sobre la situación en Catalunya». Laia Vidal, 2017.

«Raíces, identitades y territorios: más allá del Estado y por un cambio liberador». Pablo Sastre y Laia Vidal, 2017.

NOTES:

* El títol és un joc de paraules que queda bé. Evidentment la llibertat és molt més amplia que l’alliberament nacional!

1 Obrers i sindicats al segle XIX fins als anys de la Primera Guerra Mundial: catalanisme i catalanitat; Gabriel, Pere. A «Clase antes que Nación», cap 2. (El Viejo Topo, 2017).

2 Quan la CNT cridà independència ; Santasusana, Marc. (Editorial Base, 2016)

3 «Investigación sobre la II República Española, 1931-1936»; Rodrigo Mora, Félix (Potlatch Ediciones, 2016). També en parla Chris Ehalam, per exemple aquí: traficantes.net/actividad/«los-mitos-de-la-ii-republica»-por-chris-ealham i portaloaca.com/historia/ii-republica-y-guerra-civil/7627-los-mitos-de-la-ii-republica.html

4 A la trilogia «La traïció dels líders», de nom força indicatiu.

5 Un exemple molt actual de com cal seguir al peu del canó amb les elits catalanes és el judici dels activistes contra la MAT, que uneix en l’acusació a la fiscalia, a Red Eléctrica Española i a la Generalitat: “Front comú de la generalitat i l’estat contra les activistes de la MAT»: https://directa.cat/front-comu-de-generalitat-lestat-contra-activistes-de-mat.

6 Al gener de 2018 aquests Comités arriben a ser ja 270.

7 Com diu Antonio Turiel a «Las semillas del colapso»: http://crashoil.blogspot.com.es/2017/11/las-semillas-del-colapso.html

8 Santiago López Petit a «Tomar partido en una situación extraña»: http://www.eldiario.es/interferencias/Catalunya-independencia_6_691940826.html

9 En el mateix sentit que reflexiona Enric Duran aquí: http://enricduran.cat/es/que-no-os-confundan-mas-que-nunca-la-soberania-esta-en-el-pueblo/

10 «Aixi veu la Guardia Civil els CDR»: http://elmon.cat/politica/aixi-veu-guardia-civil-cdr o «La Guardia Civil investiga si los CDR son banda organizada»: https://cronicaglobal.elespanol.com/politica/policia-cdr-8n-banda-organizada_99734_102.html

12 El comú català ens parla de la lluita dels qui s’anomenaven «patriotes» de Llagostera (un poble del Baix Empordà, Girona), per la recuperació de les seves terres comunals. Defensar la terra pels nostres avantpassats de l’Alta Edat Mitjana era quelcom molt més concret que les proclames dels independentistes actuals. Tot i que la pertinença tenia una base local, les confederacions de pobles també existien, molt abans de les propostes anarquistes del segle XX; l’exemple de La Comuna del Camp, que agrupava 112 pobles del Camp de Tarragona i que va durar casi cinc segles, és exemplar.

14 Aquí podem trobar unes quantes mostres: la iniciativa «Gracias.cat»: https://www.gracias.cat/, la cançó «Rojos y separatistas» : https://www.youtube.com/watch?v=t67NhxJhrUU o les lletres d’aquesta senzilla comparsa de Cádiz: Desde el sur sediento

15 La impostura del independentismo ácrata, Esteban Vidal: http://www.portaloaca.com/opinion/13257-la-impostura-del-independentismo-acrata.html

admin

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *