“La (II) república, després de l’esperança en el canvi, va generar frustacions”

Article d’Eduardo Muriel a “La Marea”, publicat el juny de 2016, sobre el llibre “Voces Críticas ilustradas. Las ilustraciones del diario Solidaridad Obrera durante el primer bienio de la II República. 1931-1933.” (Josep Pimentel, 2016).

lamarea.com/2016/06/04/la-republica-tras-momento-esperanza-cambio-genero-frustraciones

La II República va arribar a una Espanya enfonsada en la pobresa amb unes promeses de canvi que no van avançar al ritme que molts esperaven. La desesperació esclatava arreu del territori, però ara era el nou règim el responsable de la repressió i, per a molts, entre ells part de l’anarquisme que va veure amb bons ulls els canvis polítics, va significar una progressiva apatia. El mític diari Solidaridad Obrera, que arribaria a convertir-se en la publicació amb més tirada d’Espanya durant la guerra civil, es va fer ressò de tots aquests episodis: Casas Viejas (Cádiz), l’Alt Llobregat (Barcelona), Castilblanco (Badajoz)…

Un dels elements que van mostrar de manera més efectiva aquest canvi d’actitud dels anarcosindicalistes amb respecte el sistema republicà van ser les il·lustracions del diari. I ha estat precisament en aquest camp en el qual s’ha centrat l’investigador Josep Pimentel en el seu llibre Voces Críticas ilustradas. Las ilustraciones del diario Solidaridad Obrera durante el primer bienio de la II República. 1931-1933. “He seleccionat la il·lustració perquè els seus autors són sovint la figura més lliure d’un diari“, explica. A més, cumplien la funció gairebé de cartells: “Normalment els periòdics, que tenien dimensions molt grans, estaven exposats al carrer, i es tractava que l’obrer, amb un cop de vista ràpid al periòdic, rebés un impacte molt fort”.

Pimentel considera que existeixen “molts paral·lelismes” amb la situació política actual. “La república, després d’un moment d’esperança en el canvi, va generar frustracions”, afirma contundent, però considera que “del passat sempre s’apren, cal saber que s’han viscut altres moments com l’actual”. Revisar-lo ens pot ajudar a “no cometre els mateixos errors”, opina. A les imatges de la Soli s’aprecia l’evolució anarcosindicalista. “Expliquen el perquè de les expectatives de canvi es passa al desengany, mostren aquest recorregut”, afegeix. Dels esperançadors començaments a les eleccions de 1933 que guanya la dreta, quan hi ha “una important campanya per l’abstenció per part de l’anarcosindicalisme”.

A les 125 il·lustracions que apareixen al llibre s’aprecia com, davant els qui defensaven una “modernització de l’Estat”, uns altres propugnaven “la revolució”. “Els obrers anarcosindicalistes, que eren majoritaris als anys 30, no es conformaven”, subratlla Pimentel. Però no només va rebre crítiques el reformisme; també ho va fer el catalanisme institucional. “L’anarcosindicalisme va criticar molt el poder a Catalunya d’ERC, la seva posició en la defensa de l’estatut i en altres temes”, assegura. Una frase d’una de les il·lustracions resumeix bé el sentir d’aquest sector polític respecte el nacionalisme: “Ahora en lugar de enchufados, les llamaremos ‘enchufats'”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *