6 idees per un món sense policia

rollingstone.com/politics/news/policing-is-a-dirty-job-but-nobodys-gotta-do-it-6-ideas-for-a-cop-free-world-20141216

Reflexions del novaiorquès José Martín publicades a la revista Rolling Stone, desembre de 2014. Traducció al català no professional

Després de mesos de protestes creixents i organització popular des de la base en resposta als assassinats a mans de la policia de Michael Brown i Eric Garner, els defensors de la reforma policial han posat sobre la taula algunes demandes. Els moderats en aquest debat normalment justifiquen la seva retòrica amb “Tots sabem que necessitem la policia, però…”. És un discurs familiar per a aquells que fa anys que estan als carrers i als barris organitzant-se davant la violència policial, que són confrontats pels policies que diuen “Però qui us ajudarà si us roben?”. Podem portar una persona a la lluna, però encara ens falta creativitat aquí a la Terra.

La policia no és un element permanentment fix a la societat. Executors de la llei han existit d’una forma o altra durant segles, però la policia moderna té el seu origen en el sorgiment relativament recent de les relacions de propietat modernes, fa dos-cents anys, i de les “conductes de desordre” de les classes urbanes empobrides. Com tota estructura que hem conegut durant tota la vida, sembla que el paradigma policial sigui inevitable i etern, i que sigui l’única cosa que ens protegeix del precipici d’un escenari d'”oest salvatge”. No és així. En lloc de tenir por a un futur imminent de Mad Max, vegem algunes de les alternatives, factibles i per al món real, al sistema modern conegut com a policia:

1. Equips de mediació i intervenció desarmats

Persones armades però entrenades, sovint persones que havien utilitzat la violència, patrullant els seus veïnats per frenar la violència allà on comenci. Això és real i existeix en ciutats com Detroit i Los Angeles. Deixem de creure que els policies són herois perquè són els únics que estan disposats a enfrontar-se a navalles o pistoles -com ho són els membres de grups com Cure Violence, que van ser protagonistes del documental The Interrupters. També hi ha models feministes que organitzen patrulles locals de dones que atenen des de violència de gènere fins a assassinats en llocs com Brooklyn. Mentre les forces policials s’han beneficiat d’armes i equipament de grau militar, alguns dels barris més violents han aconseguit l’èxit amb la pau i no amb la guerra.

2. Despenalització de quasi tots els crims

Allò que és considerat criminal és massa sovint només debatut en seminaris de criminologia crítics i massa rarament en els grans mitjans de comunicació. Els delictes violents són una petita part dels entre 11 i 14 milions de detencions anuals, i encara no tenim una discussió seriosa sobre què constitueix un crim i què permet la societat encadenar i empresonar una persona. La despenalització no funciona sola: el comerç de cànnabis, que normalment donava feina com a distribuïdors a negres pobres, llatins, indígenes i blancs pobres ara està començant a ser un monopoli de terratinents rics. Això vol dir que la despenalització a gran escala necessitarà anar de la mà de programes econòmics i projectes comunitaris. La periodista investigadora Christian Parentis, en el seu llibre Lockdown America, remarca que, per sobre de tot, el que realment necessitem sobre la reforma en justícia criminal és “menys”.

3. Justícia restaurativa

També coneguda com a justícia reparadora o transformadora, aquest model representa una alternativa als tribunals i les presons. Des de les comunes hippies, l’IRA i les guerrilles sud-africanes contra l’Apartheid fins a algunes ciutats dels EUA com Philadelphia han experimentat amb tribunals comunitaris, espais creats on la responsabilitat s’entén com un assumpte comunitari i tota la comunitat, juntament amb la persona que ha fet el mal i la víctima de l’ofensa, intenta restaurar i fins i tot transformar tothom en aquest procés. Això també ha estat utilitzat durant segles en comunitats indígenes i afro-descendents com San Basilio de Palenque a Colòmbia, i és potser l’alternativa més estesa i exitosa al sistema de tribunals que tenim.

4. Democràcia directa a escala comunitària

Reduir el crim no vol dir control social. No és una qüestió de policia, i no s’ha de crear una altra institució insensible. Es tracta de donar a les persones un sentit de propòsit. Les comunitats que tenen eines per col·laborar i participar en la resolució de problemes i conflictes no hauran de centrar la major part dels seus esforços en aturar comportaments anti-socials. Una cultura política més sana on la gent se senti més involucrada és una base molt forta per construir un món menys violent.

5. Patrulles comunitàries

Això és un comodí. Les patrulles comunitàries poden tenir implicacions racials perilloses, des de pogroms fins al Ku Klux Klan i George Zimmerman. Però també podrien ser una opció per substituir la policia amb membres de la comunitat. A Mèxic, on trobem un dels cossos policials més corruptes del món, hi han hagut grups armats de policia comunitària i d’autodefensa organitzats pels residents locals per autodefensar-se dels traficants de drogues, els feminicidis i de la mateixa policia. Òbviament aquests podrien convertir-se en una nova policia i reproduir els mateixos abusos, però com a solució temporal està tenint un gran impacte. El poder corromp, però potser a Mèxic aquest poder no tindrà temps de corrompre.

6. Aquí va una idea boja: Atenció a la salut mental

El 2012 l’alcalde Rahm Emanuel va tancar els últims centres de salut mental en alguns dels barris més violents de Chicago. A Nova York, la presó Rikers Island“un nombre de presos amb malalties mentals igual a la població total dels 24 hospitals psiquiàtrics de tot l’estat novaiorquès”., que ve a ser el 40% de les persones empresonades a Rikers. Hem creat una inmensa quantitat de malalties mentals i, en la distopia de deute i austeritat que vivim, hem rebutjat tractar cadascú segons les seves ferides físiques i mentals. La salut mental sovint ha estat una porta d’entrada per a altres formes de control social institucionalitzat tan dolentes com les presons, però un canvi cap a una cura de la vida més preventiva, independent i basada en el suport mutu podria ajudar les persones més afectades d’acabar emmanillades o mortes al carrer.

admin

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *