Diagrama sobre l’Estat Espanyol

Treball de l’EAE (“Equip d’Anàlisi de l’Estat”) presentat el 2013 i publicat per Potlacht.

Descarregar:

[català] “Diagrama sobre l’Estat Espanyol” (pdf)

[castellano] “Diagrama sobre el Estado Español” (pdf)

“Aquest treball és el resultat de l’estudi i la investigació realitzada per l’Equip d’Anàlisi de l’Estat (EAE), grup que ha estat treballant durant els últims mesos sobre aquest document; realitzat en format diagrama, com a síntesi i aproximació a l’envergadura real de l’Estat Espanyol. Reconeixent que és un treball inacabat, pretén ser una aportació per a la reflexió, que haurà de ser enriquit, millorat i complementat amb altres treballs posteriors.

(…)

És també fruit de la necessitat d’articular una estratègia per superar el model hegemònic basat en la intermediació de l’Estat sobre la relació entre les persones. Per això, és necessari un esforç intel·lectual, personal i col·lectiu, per comprendre la seva naturalesa i, d’aquesta manera, desgranar les claus per a la seva deslegitimació. D’altra banda, és fonamental construir experiències d’autoorganització sense intermediaris (sense Estat), on els mitjans siguin reflex dels fins, en coherència amb l’estratègia mateixa. Això implica un canvi substancial en l’esdevenir d’aquesta societat decadent, pel qual hem d’assumir un compromís per a l’observació, la reflexió, l’estudi, l’anàlisi, la comunicació i l’articulació d’experiències d’autoorganització integral.

(…)

Hi ha milers i milers de llibres que estudien, pitjor o millor, el capitalisme però molt pocs que s’ocupin de l’Estat. Aquest, mentre és omnipresent a la vida real (el 2012 es va apropiar del 44% del PIB), resulta àmpliament desconegut en el terreny de la reflexió i les publicacions, per no parlar de la pràctica política quotidiana.

Cal puntualitzar que pretendre entendre el capitalisme sense tenir en compte l’Estat és un enfoc del tot irracional, doncs aquell està íntimament unit a aquest, per múltiples relacions de dependència. Estat i capital formen una unitat complexa, un tot, i avui cap pot comprendre’s sense l’altre.

Esbrinar per què és així, per què aquest pacte de silenci sobre l’Estat, i quina és la causa d’aquest enfoc mancat de sentit, resulta substancial.

Les posicions davant l’Estat són de dos tipus: 1) silenci, és a dir, ocultació; 2) apologia, utilitzant, per exemple, l’expressió “Estat social” o “Estat de benestar”. Ja que “qui calla, atorga”, aplicable a la primera, ambdues són favorables a la institució estatal.

La millor forma d’abordar el coneixement de l’Estat és presentar de manera objectiva la seva estructura, doncs les dades parlen per si mateixes.

L’Estat Espanyol s’organitza avui en 13 ministeris, encara que amb l’últim govern del PSOE van arribar a haver-hi 16. Formen el que s’anomena l’Administració General de l’Estat. L’estudi d’aquests ens aporta la millor informació possible sobre aquell, doncs encara que l’artefacte estatal va més enllà dels ministeris, allò substancial i més decisiu està en aquests.

A més dels 13 ministeris tenim els tres nivells en què s’organitza: central, autonòmic i local (ajuntaments, províncies i illes), com assenyala la Constitució vigent de 1978.

(…)

L’Estat és qui governa la societat, i el govern sortit de les eleccions manifesta ser en les seves actuacions un apèndix, de segona importància, de l’Estat. Aquest és una estructura jeràrquica, per partida doble, en si mateix, internament, i en la seva relació amb la societat.

A l’Estat trobem tres graus: 1) el de la presa de decisions sobre tots els problemes de la vida social, que és el que forma l’Estat per excel·lència, i que està format pels alts comandaments de l’exèrcit, de les forces policials, dels aparells de justícia, de les autoritats del Banc d’Espanya (avui semi-integrat al Banc Central Europeu), dels alts funcionaris de cada ministeri i cada entitat principal, etc.[2]; 2) el del funcionariat mitjà, que participa en l’adopció de decisions en qüestions de menor importància, sempre a les ordres dels poders establerts en el nivell u; 3) el de les i els assalariats contractats per l’Estat, no només als ministeris sinó a les empreses productives estatals (capitalisme d’Estat) i a altres ens “públics”, la xifra dels quals és molt difícil de calcular, ja que a les que depenen de la part central de l’Estat cal afegir les constituïdes per les comunitats autònomes i les administracions locals (ajuntaments, províncies i illes). Són varis milers d’empreses (es parla de 4.000), en les quals la totalitat o la gran majoria del capital és de titularitat estatal, desconeixent-se el nombre d’aquelles en què només ho és una part minoritària.

(…)

És un error molt estès considerar que l’Estat està sotmès al poder econòmic de la gran banca privada perquè depèn d’aquesta. No, l’Estat en allò principal es finança amb la tributació, i el deute que contrau és un component secundari dels seus ingressos. No s’ha d’oblidar, a més, que sovint aquest deute està contractat amb entitats financeres exteriors que depenen en allò essencial d’altres Estats, com és el cas d’una bona part de la banca alemanya, que acostuma a operar com a instrument financer de l’Estat alemany.

La gran empresa rep enormes quantitats de recursos monetaris dels Estats, que aquests extreuen dels contribuents. Sense aquestes injeccions, que han estat i segueixen sent espectaculars i contínues, els EUA i a tots els països de la UE, en particular des de l’inici de la crisi econòmica el 2007-08, el capitalisme s’hauria esfondrat ja fa anys.

L’Estat és un poder de poders, doncs no és només i ni tan sols principalment poder econòmic. Cada ministeri assenyala l’àmbit en què és actiu com a instància sobirana fonamental, i junts formen el tot, o gairebé el tot, de l’aparell de comandament actuant a la vida social.

L’essència última del poder estatal és de naturalesa militar, doncs és, no s’oblidi, l’única institució social que té un exèrcit. Això li atorga avantatges decisius[5].

A cada territori hi ha només un Estat, i si un altre fa acte de presència esclata el conflicte, que és gairebé sempre armat. La forma superior d’enfrontament entre els Estats per més poder és la guerra entre ells. Mentre l’economia capitalista s’assenta en la competència entre les empreses, el sistema d’Estats coneix el conflicte entre ells. D’aquí prové el més important del militarisme.

(…)”

admin

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *