Democràcia sense Estat al nord de Síria: comunes, consells populars i confederalisme

azadiplataforma.wordpress.com

Fragment del vuitè capítol de “La revolució ignorada. Alliberament de la dona, democràcia directa i pluralisme radical a l’Orient Mitjà” (varis autors, 2015), escrit per l’Editorial Descontrol. El llibre es pot aconseguir aquí. Vegeu també la secció d’aquesta pàgina “Confederalisme democràtic“.

En els darrers capítols hem explicat qui són els kurds, quina és la seva història i en quina situació es troven a dia d’avui. Hem vist quins són els referents teòrics per al TevDem a Rojava i quin és el context geoestràtegic a l’orient mitjà. També hem fet un breu resum dels esdeveniments a Síria que han conduït a la situació que es viu a Rojava. Ara ens endinsarem en quins han estat els canvis socials, polítics, econòmics… que han dut a terme a Rojava, aplicant els preceptes del Confederalisme Democràtic.

Presa de decisions

Ja hem parlat de com el Tev-Dem es va crear i de com la desaparició del poder estatal va crear les condicions per a què un nou model de societat es desenvolupés. A continuació intentarem explicar de forma resumida quin és el procés de presa de decisions a Rojava i com és aquesta nova forma organitzativa que ha substituït l’Estat.

Per tal d’organitzar la societat i per dur a terme la presa de decisions, el Tev-Dem ha creat una estructura composada pel que anomenen Consells Populars. L’esperit dels Consells Populars és el de la democràcia directa. Pot participar tothom en condició d’igualtat i el consens és la prioritat a l’hora de prendre les decisions, les votacions s’intenten evitar. Es procura respectar a tots els grups socials, així com les diferents sensibilitats i opinions de la gent. Aquest és l’esperit que impera als Consells Populars. No són un espai de competició el poder polític com són els parlaments de les democràcies occidentals, els Consells Populars realment són espais on arribar a acords que integrin totes les postures.

Els Consells Populars són una estructura federativa on la unitat més petita són les Comunes. Aquestes són l’espai més important i el que té tota la legitimitat de la presa de decisions. L’objectiu principal és la descentralització del poder polític en espais de participació directa. Les comunes normalment comprenen un veïnat, un carrer o una vila. El nombre de gent que acostuma a participar-hi pot ser des d’una vintena fins a dues-centes persones. S’intenta que el nombre de participants no sigui molt gran, de tal manera que pugui participar tothom i les assemblees siguin operatives. Per tant si a una comuna hi comença a assistir massa gent, se subdivideix en dos. Les reunions de les comunes són obertes a tothom, de fet s’intenta que hi participi el màxim nombre de persones possible i es fan grans esforços per mobilitzar a la gent.

A més, per tal de garantir la participació dels grups socials tradicionalment menys implicats en la presa de decisions (dones, joves, minories…), tenen un sistema de quotes de participació a les comunes i a la resta de nivells dels Consells Populars. Per un costat és necessari que la composició de la comuna sigui d’un mínim d’un 45% de qualsevol dels dos gèneres, obligant al fet que hi hagi paritat de gènere en l’assistència a totes les reunions. Per altra banda també hi ha una quota per a les minories ètniques, que obliga a una presència d’un 10% com a mínim de participants de qualsevol minoria present a la comuna. Aquestes quotes garanteixen que tots els grups socials tinguin presencia a les comunes, que la seva veu sigui escoltada i que participin de la presa de decisions.

A les comunes es discuteixen i s’intenten resoldre tots els temes possibles, des de gestió dels recursos comuns, fins a seguretat, passant per política, economia, conflictes… Les decisions s’intenten prendre sempre per consens, arribant a acords que satisfacin a totes les parts. Si és necessari, es poden realitzar votacions per prendre una decisió, però en tot cas s’intentarà que no s’imposi a una minoria la decisió de la majoria. A més també són les pròpies comunes les que implementen les seves decisions, decideixen qui du a terme els projectes adoptats per la comuna o com s’implementen.

Sobre aquest aspecte s’ha de tenir en consideració que amb la retirada del poder estatal, totes les funcions necessàries per a la vida del dia a dia que duia a terme han hagut de ser autogestionades i dutes a terme per la població. Un aspecte de la vida social la gestió del qual no sigui adoptada per la pròpia població serà irremeiablement abandonat.

A més cada comuna escull un mínim de dos co-presidents. Per a l’elecció de càrrecs tenen un sistema que anomenen co-lideratge. Per un costat no existeixen càrrecs unipersonals, sempre són duals, per exemple a cada cantó hi ha una co-presidenta i un co-president. A més s’obliga a la paritat de gènere i a què qualsevol càrrec hagi d’estar compartit entre un home i una dona. Per altra banda intenten que el perfil sociocultural de les persones que escullen sigui el més variat possible, per exemple escollint a dues persones de diferents religions, ètnies, tribus, edat… Aquesta mesura evita la concentració de poder i afavoreix el diàleg entre els diferents grups socials de la regió. També hi ha el compromís que l’exercici de càrrecs de representació i de delegació sigui rotatiu, tot i que no hi ha un plaç fixat.

A les comunes hi haurà temes que hauran de ser coordinats amb altres comunes (defensa del territori, subministrament energètic…) o projectes que tindran un marge territorial més ampli que el de la pròpia comuna (creació d’infraestructures…). Per a tals aspectes les comunes es coordinen entre elles en una estructura federativa de quatre nivells: comuna, districte o comunitat de viles, ciutat i cantó. Tota aquesta estructura és el que s’anomenen Consells Populars. Ja hem explicat qui integra i com funciona la Comuna. A tots els nivells de l’estructura de Consells Populars, s’han de respectar els principis de funcionament de les Comunes, com són la presa de decisions per consens i el sistema de quotes. El primer nivell de coordinació depèn de si és una zona urbana o rural; en el cas de les zones urbanes el consell es dóna a nivell de districte, que comprèn unes 8 comunes; en el cas de les zones rurals el consell es dóna a nivell de comunitat de viles, que comprèn entre 7 i 10 viles.

Per sobre dels consells de districte hi ha els consells de ciutat. Als consells de districte s’escullen dos co-presidents i els delegats que aniran al consell de la ciutat. Però les persones escollides al consell del districte per anar al consell de ciutat són poques i no haurien estat escollides directament per les bases. Per tant a les comunes també s’escullen delegats que van al consell de ciutat, que el compondran unes 200 persones. D’aquesta manera no es perd la connexió dels consells amb les bases. A més dels delegats escollits pels òrgans territorials al consell de ciutat també hi haurà delegats de diferents partits, cooperatives, associacions civils, d’organitzacions de joves i de dones, de minories ètniques i d’altres grups que es consideri necessari que participin.

A manera de comparació podríem dir que a les democràcies occidentals l’objectiu és tenir el màxim de diputats per poder ocupar el poder i aplicar el teu programa polític. Veiem que l’esperit dels Consells és que hi hagi una composició el màxim de plural possible, garantint la presència de grups minoritaris. L’objectiu és escoltar a totes les parts i arribar a consensos reals.

Finalment, el nivell més elevat de l’estructura federativa dels Consells populars és el consell de cantó, al que anomenen Assemblea del Poble. En aquest consell s’ajunten els delegats dels diferents consells de ciutat, sumats als escollits de forma directa per les comunes. A més, igual  que als Consells Populars de ciutat, hi assisteixen representants de les diferents organitzacions sindicals, polítiques, de joves, dones o altres minories. És el màxim l’òrgan coordinador de les comunes i és on s’aproven i es discuteixen les decisions que afecten a tot el cantó.

És important destacar que els delegats als consells tenen mandats, no són representants amb llibertat de decisió, sinó que transmeten les decisions preses al nivell inferior. És per això que ser escollit com a delegat no atorga un poder polític, ja que aquest és mantingut sempre per les comunes.

Un dels punts més importants a tenir en compte per entendre el sistema que estan aplicant és la idea del confederalisme democràtic de la descentralització del poder polític. L’objectiu és que hi hagi la màxima autonomia dels òrgans més petits, en aquest cas les comunes, a l’hora de prendre decisions. Per un costat s’intenta eliminar la possibilitat que a un nivell de coordinació els delegats prenguin decisions amb les quals no estiguin d’acord els nivells inferiors. Per fer-ho estableixen que les comunes tenen la llibertat d’aplicació dels acords presos als Consells populars superiors. L’efecte que té això és que totes les decisions preses als nivells superiors, han d’estar formalment adoptades per les comunes, en cas contrari en aquesta comuna la decisió no és vinculant. Això no vol dir que no es puguin prendre decisions per majoria, si sobre un tema concret no es pot arribar a un consens, hi ha la possibilitat de realitzar una votació. La decisió majoritària serà la vàlida i les comunes que estiguin d’acord amb aquesta decisió la implementaran o participaran de la seva aplicació. Però les comunes que estiguessin en desacord podran decidir entre acceptar la decisió (tot i la seva oposició inicial) o desestimar la proposta i no participar de la seva aplicació.

Per exemple, a l’agost de 2014 a un consell de districte es va decidir que les forces de seguretat locals podrien portar armes mentre patrullaven, però tres comunes no van aprovar la decisió i, per tant, dins dels límits d’aquestes comunes les forces de seguretat havien d’abstenir-se de dur armes[37]. Amb aquest mecanisme s’assegura que s’intenti arribar sempre a consensos, ja que per dur a terme grans projectes es necessita l’activa col·laboració de tothom i no hi ha un mecanisme per obligar a una minoria disconforme d’acceptar acords presos per la majoria (com sí que passa en totes les democràcies parlamentàries occidentals).

Podem dir que han creat una nova forma de presa de decisions amb l’objectiu de resoldre tots els assumptes per la via del consens, però també mantenen la possibilitat de poder utilitzar la votació i la presa de decisions per majoria sense que això impliqui una imposició a la minoria. En general es pot dir que s’intenta maximitzar el poder local i la descentralització a la vegada que es manté un mínim de coordinació regional.

Per altra banda, adjuntes a tots els nivells dels Consells Populars, hi ha un gran nombre de comissions. Aquestes es dediquen a gestionar aspectes concrets, com poden ser la creació de cooperatives, la defensa, temes de joves o infraestructura. Per exemple les comissions d’ecologia s’ocupen del sanejament urbà així com problemes específicament d’ecologia. A on tenen més importància les comissions és al nivell de comuna, que és on es gestionen la majoria d’assumptes. Tot i això cada una d’aquestes comissions es coordina amb altres comissions que estiguin treballant en el mateix àmbit d’altres comunes o nivells dels Consells Populars.

Un altre òrgan que existeix és el Consell Suprem Kurd (SKC en les sigles en anglès). Aquest és l’únic òrgan polític que comprèn tot el territori de Rojava i està composat en un 50% per membres del PYD o afins al Confederalisme Democràtic, i en l’altre 50% per membres dels partits kurds afins a Barzani. Cal tenir en compte que aquest òrgan no forma part del projecte del confederalisme democràtic i que es va crear com una plataforma de coordinació entre les diferents tendències dels partits kurds i per evitar una confrontació entre aquestes. Aquest òrgan no ha tingut cap rellevància política a la presa de decisions de Rojava ni té cap pes a la vida política, més enllà dels acords de col·laboració que es puguin dur a terme.

Per completar aquesta estructura de Consells Populars al gener del 2014 es va crear l’Autoadministració Democràtica (DSA en les sigles en anglès). La DSA es pot resumir com una estructura executiva, paral·lela a l’estructura de participació directa, però fiscalitzada per aquesta. L’objectiu principal de la DSA ha estat assumir tasques executives, administratives i algunes funcions de proposició legislativa (però no de decisió), com la redacció d’una pseudoconstitució anomenada “Carta del Contracte Social” o d’una nova llei electoral. La DSA fa propostes de polítiques a implementar que són analitzades pels Consells Populars i, si es troba pertinent, són aprovades i executades. Per tant no té autonomia d’aplicació ni legislativa ni executiva i es pot dir que té un caràcter més aviat tècnic.

Cada cantó escull la seva pròpia DSA, dos copresidents i 22 ministeris. Les persones que conformen els ministeris són escollides per les Assemblees Populars de cada cantó i intenten que hi hagi pluralitat per a representar tots els sectors socials, respectant el sistema de quotes. Les principals tasques de la DSA són en àmbits que afecten la totalitat del cantó, com per exemple defensa, salut, relacions exteriors… I han creat ministeris per a cada un dels àmbits de treball. Però les funcions de la DSA s’executen sota el mandat i supervisió de l’Assemblea del Poble de cada cantó.

Com hem dit, una de les feines de la DSA ha estat la creació d’una “Carta del Contracte Social”. Aquest document estableix les bases i òrgans d’una democràcia parlamentària clàssica: un parlament escollit per sufragi universal i secret, la creació d’un govern… Aquesta estructura
parlamentaria hauria de substituir l’actual SKC. Pot semblar contradictòria aquesta dualitat de poder, entre un sistema de democràcia directa i un altre de democràcia parlamentaria. L’Autodeterminació Democràtica pot semblar un Estat en alguna de les seves formes, ja que té un parlament, ministres, etc.

Però hi ha dos diferencies absolutament claus. Per un costat el poder polític legítim sempre es manté a les organitzacions de base, per exemple les decisions preses pel SKC han d’estar aprovades per 2/3 dels delegats de les comunes i qualsevol decisió presa pot ser no aplicada en un dels cantons si no s’està d’acord. I el que és més important: el poder coercitiu (les YPG) està sota control de les comunes, com explicarem més endavant. La descentralització de l’ús legítim de la violència comporta el trencament amb les formes d’organització estatal, que requereixen la centralització i monopoli d’aquesta.

Per altra banda el Tev-Dem té representació permanent a totes les estructures parlamentàries. Cal afegir que no s’ha dut a terme la creació de la majoria d’òrgans que disposa la Carta del Contracte Social a causa de les vicissituds de la guerra.

L’argument des del Confederalisme Democràtic per a mantenir aquesta dualitat, és que l’estructura de Consells Populars no pot assumir l’administració i gestió de forma directa de tots els aspectes encara, ja que està en fase embrionària. Creuen que s’ha d’anar augmentant la politització de la societat per enfortir les comunes, de tal manera que finalment les estructures representatives siguin innecessàries.

Per tant podem veure que hi ha una gran quantitat de mecanismes per tal que el poder estigui sempre a les bases i per evitar la centralització. Però s’ha de tenir en consideració que el confederalisme democràtic més que un projecte d’organització social determinat, és un procés. Per tant veiem que a Rojava aquest nou sistema d’organització social està en permanent procés d’evolució, buscant solucions als problemes que es van trobant.

També cal afegir que les persones no només participen en assemblees a nivell territorial, també s’organitzen als llocs de treball, organitzacions civils i d’altres agrupacions per afinitat com per exemple organitzacions de joves. Es crea així tota una sèrie d’organitzacions civils independents que ajuden a mantenir el poder a les bases.

És interessant citar la introducció de la Carta del Contracte Social com a resum de l’esperit del projecte:

“Nosaltres, el poble de les Regions Autònomes Democràtiques d’Afrîn, Kobanê i Jazira, una confederació de Kurds, Àrabs, Assiris, Caldeus, Arameus, Turcmens, Armenis i Txetxens[38], lliure i solemnement declarem i establim aquesta Carta, que ha estat redactada d’acord amb els principis de l’Autonomia Democràtica.

En cerca de llibertat, justícia, dignitat i democràcia i guiada pels principis d’igualtat i sostenibilitat ambiental, la Carta proclama un nou contracte social, basat en la coexistència mútua i pacifica i la comprensió entre tots els components de la societat. Protegeix els drets i llibertats humanes fonamentals i reafirma el dret dels pobles a l’autodeterminació.

Sota la Carta, nosaltres, el poble de les Regions Autònomes, ens unim en l’esperit de la reconciliació, el pluralisme i la participació democràtica per tal que tothom s’expressi lliurement en la vida pública. Construint una societat lliure d’autoritarisme, militarisme, centralisme i de la intervenció de l’autoritat religiosa en els afers públics, la Carta reconeix la integritat territorial de Síria i aspira a mantenir la pau domèstica i internacional.”[39]

Notes:

[37] Strangers In A Tangled Wilderness: “A Mountain River Has Many Bends”.

[38] En realitat des d’un punt de vista ètnic i antropòlogic no serien Txetxens, sinó Circassians, però per un tema històric s’autoanomenen així.

[39] Charter of the Social Contract: http://peaceinkurdistancampaign.com/resources/rojava/charter-of-the-social-contract

admin

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *