De Chiapas a Rojava: més que simples coincidències

vilaweb.cat/noticia/4231589/20150216/chiapas-kobane-simples-coincidencies.html

Article de Petar Stanchev publicat en anglès a Kurdish Question i en català a Vilaweb. Al vídeo #MésEnllàDelSobre es fa referència als moviments revolucionaris zapatista i kurd com a plantejaments d’autoorganització i sobirania popular més enllà d’estructures estatals, capitalistes i jeràrquiques. Podeu veure més informació a la secció “Confederalisme democràtic” per conèixer més sobre el paradigma i l’experiència de revolució social democràtica al Kurdistan sirià (Rojava).

“El ‘poder popular’ només es pot posar en pràctica quan el poder exercit per les elits socials es dissol en el poble.” (Murray Bookchin, “Post-Scarcity Anarchism”)

La ciutat kurda de Kobanê, fins fa poc gran desconeguda, ha aconseguit d’atreure l’atenció de tot el món amb la seva gran resistència contra la invasió del grup gihadista Estat Islàmic (ISIS) i convertir-se en un símbol internacional, comparat amb la defensa de Madrid i Stalingrad. El coratge i l’heroisme de les Unitats de Defensa del Poble i de les Unitats de Defensa de Dones (YPG i YPJ, respectivament) han rebut lloances d’un gran nombre de col·lectius i individus: anarquistes, esquerranistes, liberals i fins i tot persones de dretes han expressat simpatia i admiració pels homes i les dones de Kobanê en la seva batalla històrica contra allò que en general s’ha vist com el “feixisme” d’Estat Islàmic. Els grans mitjans de comunicació s’han vist obligats a trencar el silenci sobre l’autonomia kurda arran dels nombrosos articles i notícies que s’han retransmès i s’han publicat de Kobanê, on sovint es descrivia la fortalesa i determinació dels lluitadors kurds… amb una certa dosi d’exotisme, és clar. No obstant això, aquesta atenció sovint ha estat selectiva i parcial: l’essència del projecte polític a Rojava (Kurdistan occidental) s’hi ha deixat de banda i els mitjans han preferit de presentar la resistència a Kobanê com una excepció estranya en el suposat barbarisme de l’Orient Mitjà. No és sorprenent, doncs, que l’estel roig i brillant de les banderes victorioses de les YPG/YPJ no sigui un símbol agradable als ulls dels poders occidentals i els seus mitjans. Els cantons autònoms de Rojava representen una solució autòctona als conflictes de l’Orient Mitjà i abasten la democràcia de base i els drets ètnics, socials i de sexe: i tot això rebutjant no sols el terror d’ISIS, sinó també la democràcia liberal i l’economia capitalista. Malgrat que Occident ha volgut mantenir el silenci sobre la qüestió, aquests fonaments ideològics són la clau per a entendre l’esperit de l’epopeia de Kobanê que ha fascinat el món, com ha explicat recentment l’activista i acadèmica kurda Dilar Dirik.

Mentre s’intensificaven les lluites a cada carrer i cantonada de la ciutat, Kobanê ha aconseguit de captivar la imaginació de l’esquerra, i especialment de l’esquerra llibertària, com a símbol de resistència i lluita, i no ha trigat a fer-se un lloc en el panteó de les batalles per la humanitat més emblemàtiques, com la defensa de Madrid contra els feixistes durant la dècada del 1930. No és casualitat que el grup marxista leninista turc MLKP, que s’ha unit a les YPG-YPJ al camp de batalla, hissés la bandera de la república espanyola sobre la ciutat enrunada el dia de l’alliberament definitiu i fes una crida a formar brigades internacionals, seguint l’exemple de la revolució espanyola. Allò que ha permès les comparacions amb la revolució espanyola no ha estat la lluita per Kobanê en si mateixa, sinó l’essència llibertària dels cantons de Rojava, la implantació de la democràcia directa de base i la participació de les dones i d’uns quants grups ètnics en el govern autònom. En molts articles s’esmentava breument una altra associació: la revolució a Rojava i el govern autònom s’ha comparat amb el moviment zapatista i l’autonomia del sud de Mèxic. La importància d’aquesta comparació podria ésser crucial per tal d’entendre el paradigma de la lluita revolucionària al Kurdistan i què significa per als qui creuen que hi ha un altre món possible.

El moviment zapatista és probablement un dels elements més simbòlics i influents de l’imaginari revolucionari al món després de la caiguda dels règims socialistes estatistes al final dels anys 1980 i el començament del 1990. L’1 de gener de 1994 al matí una força guerrillera desconeguda, composta per indígenes maies, va ocupar les principals poblacions de l’estat mexicà més meridional, Chiapas. L’operació militar fou duta a terme amb una gran lucidesa estratègica combinada amb l’ús d’internet, aleshores del tot innovador, per a difondre el missatge dels revolucionaris; així va ressonar a tot el món i va inspirar la solidaritat internacional i l’emergència del moviment antimundialització. Els zapatistes es van rebel·lar contra el capitalisme neoliberal i el genocidi social i cultural dels pobles indígenes a Mèxic. “¡Ya basta!” en va ésser el crit, que va néixer de la llarga nit de “cinc-cents anys d’opressió”, com deia la Primera Declaració de la Selva Lacandona. Els zapatistes es van aixecar en armes quan el capital mundial celebrava la “fi de la història” i la idea d’una revolució social semblava un anacronisme romàntic que pertanyia al passat. L’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN) va ésser expulsat de les ciutats després de dotze dies de lluita intensa amb l’exèrcit federal, però la profunda organització horitzontal a les comunitats indígenes no va poder ésser eliminada per cap intervenció militar o pel terror. El portaveu emmascarat de l’exèrcit rebel, el subcomandant Marcos, va qüestionar la noció d’avantguarda històrica oposant-la a una revolució des de sota, que no aspira a arribar al poder sinó a abolir-lo, i aquest concepte va esdevenir central per a la majoria de moviments anticapitalistes de massa, des de Seattle i Gènova fins a les ocupacions de les places Syntagma i Puerta del Sol, àdhuc el moviment Occupy novaiorquès.

Quines semblances hi ha amb la revolució a Rojava?

Del marxisme leninisme a l’autonomia: una trajectòria històrica compartida

Les arrels de l’autonomia democràtica a Rojava només es poden entendre a través de la història del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), l’organització que d’ençà que fou creada, el 1978, ha estat central en el moviment d’alliberament kurd. El PKK es va establir com a organització guerrillera marxista-leninista al nord del Kurdistan, part de l’estat turc, combinant les ideologies d’alliberament nacional i social. Va créixer fins a ésser una força guerrillera substancial sota el lideratge d’Abdullah Öcalan i va aconseguir de plantar cara al segon exèrcit més gran de l’OTAN en un conflicte que va costar la vida de més de quaranta mil persones. L’estat turc va desplaçar centenars de milers de persones i se sap que va utilitzar la tortura, els assassinats i la violació contra la població civil, però no va aconseguir de trencar la columna vertebral de la resistència kurda. Des del començament, el PKK va expandir la seva influència tant a Turquia com a les altres parts del Kurdistan. La força política que encapçala la revolució a Rojava, el Partit d’Unió Democràtica (PYD), hi és afiliat a través de la Unió de Comunitats del Kurdistan (KCK), l’organització que aixopluga tot de grups revolucionaris i polítics que comparteixen les idees del PKK. La ideologia que uneix tots els grups civils i revolucionaris dins el KCK s’anomena “confederalisme democràtic” i es basa en les idees de l’anarquista nord-americà Murray Bookchin, que defensava una societat no jeràrquica centrada en l’ecologia social, el municipalisme llibertari i la democràcia directa.

Encara que els zapatistes són famosos pel seu govern autònom i el rebuig de la noció d’avantguarda històrica, les arrels de la seva organització també es vinculaven al marxisme leninisme i, com en el cas del PKK, la idea d’autogovern i de revolució des de sota fou fruit d’una llarga evolució històrica. L’EZLN, el va fundar el 1983 un grup de guerrilles urbanes, predominantment marxistes leninistes, que van decidir de crear una cèl·lula revolucionària entre la població indígena a Chiapas, organitzar una força guerrillera i prendre el poder amb la guerra de guerrilles. Ben aviat van comprendre que els seus dogmes ideològics no es podien aplicar a les realitats indígenes i van començar a aprendre de les tradicions comunals de governança d’aquests pobles. Així va néixer el zapatisme, una fusió entre el marxisme i l’experiència i el coneixement de la població local que havia resistit primer la colonització espanyola i després mexicana.

Aquesta trajectòria ideològica compartida manifesta un tomb històric en la comprensió del procés revolucionari. La rebel·lió zapatista amb l’establiment de l’autonomia a Chiapas va representar un trencament respecte de l’estratègia de guerrilla tradicional, inspirada predominantment per la revolució cubana. Això va quedar encara més clar amb la carta que el portaveu de l’EZLN, el subcomandant Marcos, va escriure a l’organització d’alliberament basc ETA: “Em cago en totes les avantguardes revolucionàries del planeta“.

Ja no havia d’ésser l’avantguarda qui dirigís el poble; era el mateix poble qui construïa la revolució des de sota i la sostenia. Aquesta és la lògica cap a la qual el PKK ha anat canviant l’última dècada sota la influència de Murray Bookchin, i aquest canvi manifesta una evolució de l’organització de moviment per al poble a moviment del poble.

Cantons i “caracoles”: la llibertat aquí i ara

Probablement la semblança més important entre la revolució a Rojava i la de Chiapas és la reorganització social i política que té lloc als dos territoris i que es basa en la ideologia llibertària d’aquestes organitzacions.

L’autonomia zapatista en el format actual es va originar arran del fracàs de les negociacions de pau amb el govern mexicà, després de la revolta del 1994. Durant la negociació els rebels van demanar al govern que s’adherís als acords de San Andrés, que donaven als pobles indígenes el dret de l’autonomia, l’autodeterminació, l’educació, la justícia i l’organització política, basada en la seva tradició, com també el control comunal sobre la terra i els recursos de les zones que els pertanyen. El govern mai no va aplicar aquests acords i el 2001 el president Vicente Fox en va proposar una versió editada que fou votada al congrés, però que no va satisfer les demandes dels zapatistes i els altres grups de resistència. Tot plegat es va qualificar de “traïció” i va comportar que l’EZLN declarés dos anys després la creació de cinc zones rebels, centrades en cinc “caracoles” que servien de centres administratius. El nom “caracoles” explicava prou bé el concepte de revolució dels zapatistes: “Ho fem tot nosaltres mateix, anem aprenent amb el procés i avancem, a poc a poc, però avancem.” Els “caracoles” inclouen tres nivells de govern autònom: comunitat, municipi i consells del bon govern. Els dos primers se centren en assemblees de base, mentre que els consells del bon govern s’elegeixen, però amb la intenció d’aconseguir que el màxim nombre de persones participi en el govern al llarg dels anys a través del principi de rotació. L’autonomia té el propi sistema educatiu, de sanitat i de justícia, com també cooperatives de producció de cafè, ramats, artesania, etc.

“Aprenem a mesura que cometem errors, no coneixíem l’autonomia ni sabíem que construiríem una cosa així. Però vam aprendre i millorar coses amb la lluita”, em va explicar el guardià zapatista Armando quan vaig visitar el territori autònom mexicà al final del 2013. La llibertat només es podia practicar aquí i ara i la revolució era un procés de qüestionament continu del “statu quo” i de construcció d’alternatives.

Efectivament, els cantons de Rojava s’assemblen a l’autonomia de Chiapas. Els va proclamar el partit dominant PYD el 2013 i funcionen a través d’assemblees populars i de consells democràtics. Les dones participen amb igualtat en la presa de decisions i són representades en tots els càrrecs elegits, que sempre es comparteixen entre un home i una dona. Tots els grups ètnics són representats al govern i a les seves institucions. La sanitat i l’educació també són garantides pel sistema del confederalisme democràtic i recentment ha obert la porta la primera universitat, l’Acadèmia Mesopotàmia, que es planteja de qüestionar l’estructura jeràrquica de l’educació i aportar una perspectiva diferent de l’aprenentatge.

Tal com en el cas dels zapatistes, la revolució a Rojava es projecta a si mateixa com a solució als problemes de tot el país, i no com una expressió de tendències separatistes. Aquest sistema genuïnament democràtic, com el va anomenar la delegació d’acadèmics d’Europa i d’Amèrica del Nord que va visitar Rojava recentment, apunta en la direcció d’un futur diferent per a l’Orient Mitjà, basat en la participació directa, l’emancipació de les dones i la pau entre ètnies.

Revolució de les dones

El gènere ha estat sempre una qüestió central de la revolució zapatista. La situació de les dones abans del creixement de l’organització i l’adopció de l’alliberament de les dones com a pilar de la lluita era marcada per l’explotació, la marginació, els matrimonis forçosos, la violència física i la discriminació. Per això Marcos va dir que el primer aixecament no va ésser el del 1994, sinó l’adopció de la Llei Revolucionària de Dones del 1993, que establia el marc per a la igualtat i la justícia de gènere i garantia els drets de l’autonomia personal, l’emancipació i la dignitat de les dones del territori rebel. Avui les dones participen en tots els nivells del govern i tenen les seves pròpies cooperatives i estructures econòmiques per a garantir la seva independència econòmica. Les dones formaven i encara formen una gran part dels rangs de la força guerrillera zapatista i ocupent alts càrrecs en el comandament. La victòria de San Cristóbal de las Casas, la ciutat més important que van capturar les tropes zapatistes durant la rebel·lió del 1994, també fou encapçalada per dones, especialment per la comandant Ramona, que també fou la primera zapatista enviada a Ciutat de Mèxic per a representar el moviment.

No és difícil de comparar la implicació en massa de dones indígenes en els rangs zapatistes a Chiapas amb la participació de les dones en la defensa de Kobanê i en les YPJ (Unitats de Defensa de Dones), ambdues descrites sovint de manera sensacionalista pels mitjans occidentals aquests últims mesos. No obstant això, la seva valentia i determinació en la guerra contra ISIS és fruit d’una llarga tradició de participació de les dones en la lluita armada per l’alliberament social al Kurdistan. Les dones han exercit un paper determinant al PKK i això va connectat indubtablement amb la importància del gènere en la lluita kurda. La revolució a Rojava posa un fort èmfasi en l’alliberament de les dones com a indispensable per al veritable alliberament de la societat. El marc teòric que desmunta el patriarcat al cor de la lluita és anomenat “ginelogia”, un concepte desenvolupat per Abdullah Öcalan. L’aplicació d’aquest concepte ha tingut com a resultat un enfortiment de les dones no vist en uns altres llocs, no sols en el context de l’Orient Mitjà sinó també en el context del feminisme occidental liberal. Les assemblees, estructures cooperatives i milícies de dones són el cor de la revolució, que es considera incompleta si no destrueix l’estructura patriarcal de la societat, un dels fonaments del capitalisme. Janet Biehl, escriptora i artista independent, va escriure després d’una visita recent a Rojava que les dones en la revolució kurda tenen el paper ideològic del proletariat en les revolucions del segle passat.

L’ecologia de la llibertat

The Ecology of Freedom” és probablement l’obra més important de Bookchin i el seu concepte d’ecologia social, l’han adoptat els revolucionaris a Rojava. La seva idea que “la mateixa noció de dominació de la natura per l’ésser humà és causada per la dominació real de l’ésser humà per l’ésser humà” enllaça el patriarcat, la destrucció ambiental i el capitalisme i assenyala que abolir-los és l’únic camí cap a una societat justa. Un enfocament holístic com aquest també fou implementat pels zapatistes. La sostenibilitat també ha estat un aspecte important a emfasitzar, especialment amb la creació dels “caracoles” el 2003. El govern autònom ha intentat recuperar els coneixements ancestrals relacionats amb l’ús sostenible de la terra i combinar-los amb pràctiques agroecològiques. Aquesta lògica no sols és una qüestió de millorar les condicions de vida a les comunitats i d’evitar l’ús d’agroquímics: és un rebuig a la noció que l’agricultura industrial a escala gegant és superior a les formes ‘primitives’ amb què els pobles indígenes treballen la terra i, com a tal, és un poderós desafiament a la lògica del neoliberalisme.

El camí cap a l’autonomia: el nou paradigma revolucionari

Les semblances entre el sistema del confederalisme democràtic que es desenvolupa a l’oest del Kurdistan i l’autonomia a Chiapas van més enllà dels pocs punts que he remarcat en aquest article. Des dels eslògans com “¡Ya Basta!”, adaptat al kurd com a “Èdî bes e”, fins a la democràcia de base, les estructures econòmiques comunals i la participació de les dones, el camí similar que han seguit el moviment kurd i el dels zapatistes ha posat de manifest un trencament decisiu amb la noció avantguardista del marxisme leninisme i un nou enfocament de la revolució, que ve des de sota i cerca la creació d’una societat lliure i no jeràrquica.

Encara que ambdós moviments han rebut crítiques d’elements sectaris de l’esquerra, el fet que els únics experiments de canvi social radical importants i amb èxit s’hagin originat en grups no occidentals, marginats i colonitzats és una bufetada als “revolucionaris” dogmàtics blancs i privilegiats del nord global que, malgrat que amb prou feines han aconseguit de qüestionar l’opressió als seus propis països, tendeixen a creure que poden jutjar què és una revolució real i què no.

Les revolucions a Rojava i Chiapas són un exemple poderós per al món perquè posen de manifest l’enorme capacitat de l’organització de base i la importància dels llaços comunals com a oposició a l’atomització social capitalista. Finalment, però no per això menys important, Chiapas i Rojava haurien de fer que molta gent a l’esquerra, inclosos alguns anarquistes, es desfessin de la seva mentalitat colonial i del dogmatisme ideològic.

Un món sense jerarquia, dominació, capitalisme ni destrucció ambiental o, com diuen els zapatistes, un món on càpiguen molts mons, que sovint ha estat descrit com a “utòpic” i “no realista” pels mitjans i les estructures educatives i polítiques dominants. No obstant això, aquest món no és un miratge del futur que ve als llibres, passa aquí i ara i els exemples dels zapatistes i els kurds són una potent arma per a tornar a encendre la nostra capacitat d’imaginar un canvi radical real en la societat, com també un model del qual aprendre en les nostres lluites. Els estels roigs que brillen sobre Chiapas i Rojava il·luminen el camí cap a l’alliberament i si haguéssim de resumir què aporten aquestes dues lluites en una paraula, seria clarament autonomia.

admin

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *